Pròleg de “La pell dels anys”

QUATRE PARAULES D’AUTOR

Una vegada hi havia un recull de contes que no va arribar mai a impremta. Es titulava La pell dels anys i va quedar finalista al premi més emblemàtic de l’època, però… El però venia de la temerària combinació de les històries. L’autor s’havia proposat barrejar l’aigua amb l’oli, el sucre amb la sal, la mel amb el vinagre, etcètera, a mésd’alternar els personatges més joves amb els més vells, passant pels de totes les edats. La seva motivació era prou legítima —allò de mostrar les moltes cares de la vida i els efectes del pas del temps—, però no se’n va sortir, de col·locar el llibre. Al final, va optar per la sensatesa que li recomanaven els editors i varedistribuir els contes en uns blocs més coherents i digeribles…

Ara que Edicions del Salobre em proposa una recopilació de tots els meus contes, res millor que recuperar el títol primitiu. Perquè encara m’agrada —sento que encara expressa el que volia dir— i perquè dóna sentit a la varietat de textures i registres que el lector hi trobarà. Que ningú se’n sorprengui, doncs. La major partdels contes van ser escrits entre 1979 i 1985, en una seqüència que ara se’m faria difícil (no impossible) de reconstruir, però no crec que tingui gaire importància. Perquè em miro aquell període com una llarga etapa d’experimentació, amb el conte com a laboratori per destil·lar moltes lectures i per aproximar-me a les novel·les que escrivia en paral·lel.

Per aquesta dificultat de recuperar l’ordre d’escriptura —i per la renúncia a fer-ne altres agrupacions, sempre artificioses—, m’ha semblat millor que el recull d’ara s’articuli segons l’ordre cronològic en què van aparèixer les publicacions. Així, per atzars editorials, el primer conte passat per impremta va ser una història tan atípica com Lesperit de Campbordiol, a la valenciana col·lecció El Conte del Diumenge,escrita el mateix 1981, quan ja duia guardades tantes altres històries. El següent títol publicat —les nou proses poètiques dels Alens damor i de recança— també veurien la llum prop de València (a Alzira), arran d’haver guanyat el premi Xúquer de narrativa 1982, publicat el 1983.

A partir d’aquí, ja passem als tres reculls més variats, que en bona part procedien de la deconstrucció de La pell dels anys.Són Del temps del joc al joc del temps, publicat amb la simpàtica complicitat de La Gent del Llamp, de Tarragona, el 1983, queaplegava les històries formalment més experimentals i juganeres; Dansa a la ciutat vi(r)olada, publicat per El Llamp, de Barcelona, el 1986, també s’ocupava de les històries més divertides i urbanes; i Rellotges fora de punt,acàrrec d’editorial Laia, el 1987, reunia les històries més serioses o dramàtiques, en bona part avalades pel premi Joan Santamaría 1985.

Memòries de lilla del vent va ser un altre recull publicat el 1991 a la col·lecció juvenil Ala Delta, d’Edelvives-Baula. Eren cinc narracions, però les dues que incorporo en aquest llibre són les que ja havia escrit molt anteriorment, sense una orientació expressa per al públic juvenil. I finalment, no desaprofito l’ocasió de reunir les narracions escrites per als diferents llibres signats per Ofèlia Dracs: Lovecraft, Lovecraft! (1981), Negra i consentida (1983), Essa efa (1985), Boccato di cardinale (1985) i Misteri de reina (1994). Sens dubte, la conxorxa amb aquesta veterana autora va ser un dels al·licients afegits a l’experimentació de tota mena de gèneres i de formes narratives, com una manera de posar a prova la paleta de la literatura.

Ara, rellegir aquests contes ha estat com fer un viatge en el temps, amb tots elspros i contres d’aquesta mena d’operacions. He optat per no canviar cap història, però sí que me n’he permès una revisió total, amb llicència per modificar tot allò que no em sonava prou bé a les orelles d’ara. Que és com dir fer-me responsable, avui, d’allò que vaig escriure en un altre temps. Alhora, l’experiència m’ha servit per confirmar la meva fe en el gènere conte i les ganes de tornar-hi, amb noves perspectives i amb tanta dedicació com demana.

D’altra banda, els anys d’ensenyar tècniques de novel·la i de conte m’han fet comprendre —per si no n’estava ja prou convençut— que el conte juga amb la intensitat al seu favor i que hi ha coses (aquelles que tal vegada millor ens defineixen com a persones) que poden ser expresadse amb avantatge a través del conte. Per això, tot i que encara em sento en temps de novel·la, cada vegada tinc més ganes de tornar al conte. Només és cosa de temps.

ISIDRE GRAU