Li agradava mirar sense ser mirada. Potser era la revenja de qui s’ha sentit massa anys espiada pel públic, i també, el plaer d’un ritual que li venia de més antic. Gairebé de sempre, o, si calia posar-li època, des que havia après que cadascú fa més d’un paper a la vida, i ella s’embadalia amb la gent que no se sap observada. Si fa no fa, cap als volts dels cinc o sis anys, quan pujava els esglaons cap al mirador de Can Benavent i només obria la porta un dit, just per contemplar, assegudeta a l’escala, com el seu pare -a taula tan flegmàtic- s’encenia amb els pinzells a la mà i sobre la tela del davant armava una guerra de colors que vés a saber què volen dir.

Tot i que ja no era cap criatura, aquell dilluns de la setmana santa del noranta-nou Maridol Benavent es va redescobrir tan tendrament perversa com de petita, però amb els beneficis de l’edat. Feia uns minuts que s’havia amagat rere la cortina de boles de vidre, al primer pis de la Torrella, i no acabava de decidir-se. ¿Havia de rebre el desconegut que acabava de preguntar per ella? La fura de l’Agustina li havia explicat tot el que n’havia tret d’aquell que a les dotze en punt s’havia presentat sense avisar: que era un xicot (amb això la dona volia dir que no passava dels trenta), que es deia Julià Volart, que venia de Barcelona i que volia parlar amb la Maridol Benavent, dit així, sense ni tan sols posar-hi el senyora al davant. També li havia dit, és clar, que era per assumptes de teatre. I para de comptar.

El foraster devia dur més de mitja hora impassible a la claror del portal. Que s’hi endureixi, si tantes ganes té de veure’m, es rabejava ella, espiant-lo, com si en tragués algun triomf, de la persistència dels altres. Ella, apartada de la vida pública, ja no se sentia amb necessitat d’afalagar, i més aviat s’hi divertia, amb algú que feia d’estàtua per esperar-la. I tant millor si aquest algú era jove, acceptablement interessant, i suportava la guàrdia amb una parsimònia increïble. Algú que s’hauria deixat pintar2 2 sense un parpelleig. Gairebé un clàssic, amb cara de seminarista rebotat, ulleres de muntura gruixuda, cabell ondulat amb entrades de saberut, nasset arremangat de filòsof amb urgència d’aclarir-se. Roba negra, línia informal d’inspiració conservadora. Ni gaire alt ni gaire corpulent, un que no podria fer de Falstaff. Ni passar per ballarí. Però la feia riure per dins.

– Que t’hi has de pensar gaire, tot plegat per engegar-lo?

La cantarella massa punyetera de l’Agustina li va fiblar l’orella. Ja era la segona vegada que la dona insistia, com si hagués rebut propina de l’intrús. Però aquell matí ella no tenia ganes de fer res amb pressa. Setmana santa, temps de folgança. Ja li estava bé que rondinés, la mitja minyona, tan veterana i no havia sabut espantar-li una mosca inofensiva -i això que presumia d’haver-ho de fer contínuament-. Potser encara li duraven els efectes de la nit de tramuntana, perquè fins i tot havia pujat les escales de la torre -amb els esglaons de fusta tan matadors per als ronyons- on no tenia permís per molestar-la. Maridol, a baix en tens un que ve de romeria, li havia recitat la gata múrria, la dona que si és o no és criada, amb les atribucions més desdibuixades del món. És clar que a punt de complir-ne setanta, i després de vint de fer de dida-mare-àvia de l’Ariana, ja es considerava amb llicència per tot. Però ella encara era més dura de pelar. Que no li has dit que no accepto visites improvisades? Que em telefoni! I la llesta se l’havia quedat mirant per damunt de les ulleres, com una àvia impertinent. Que no sé què té aquest que no és com els altres… Creu-me, fes-li un cop d’ull, que no hi perdràs res!

I això era el que estava fent, amb una vella cotorra enganxada a l’esquena i dissimulada amb les boles de vidre, sense comprendre perquè no despatxava d’una vegada un manso d’aparença tan discreta. A l’Agustina ja no li podien caure més dents per dir-li que no hi era. O la veritat nua: que no el volia rebre. Al cap i a la fi, si era d’aquells que encara la consideraven una figura, no s’escandalitzaria. I si venia a buscar-li les pessigolles, tant millor que guillés. Tranquil.litat, ella només reclamava tranquil.litat, des que havia decidit refugiar-se sota el cel de l’Empordà, a la Torrella, la masia que havia comprat el boig d’en Carles, quan encara alimentava somnis de muntar una gran família teatral.

Només de passar-li pel cap el nom del Carles, ja es va notar una punxada a la boca de l’estómac. Quatre anys i hi havia pensaments que la ferien com el primer dia. ¿Per què et van dur entre tots al patíbul, home, si després resulta que tothom et venerava? Què en sabia del difunt, aquell angelet que continuava vetllant el portal? Quina facció l’enviava? O potser ni tan sols tenia idea del que havien representat en Carles Ambròs i ella. Tal vegada només buscava informació per a un treball acadèmic. Feia quatre anys, quan el món s’havia ensorrat, aquell xicot encara devia mamar-se el dit. Tanmateix, semblava un cadellet encantador. Sí.

– Què decideixes? Li dono el passaport?

L’Agustina ja li escalfava el clatell. El passaport? No calia anar tan de pressa. Res de passaports: el rebria. Aquell matí, amb residus de tramuntana, tenia ganes d’heure-se-les amb la joventut. Bé necessitava distreure’s del vent que li havia espatllat la nit. Obsessiu.

– Digue-li que ara baixo. Però no vull que passi de l’entrada, m’entens?
*