¿Quantes vides haurem de viure per saber que no ens estem enganyant? No demano certeses absolutes, ni que m’aclareixin si Déu existeix o és una invenció per tenir-nos quiets. Només reclamo, m’agradaria saber si el que capto pels sentits és de veritat, vull dir similar a com ho capten els altres, sense entrar en gaires matisos. O és que tots estem condemnats a viure amb simulacres de realitat, d’allò que algú o uns quants decideixen que és la realitat.

Ho recordo com si fos ara: una vegada, ja fa anys, vaig tornar a néixer. Va ser així de dràstic, l’accident de cotxe que em deixà trenta-nou hores en coma, fora d’aquest món, trenta-nou esglaons inexistents en la cadena d’hores que ens porta del naixement a la mort. Trenta-nou hores que, per més que m’ho proposi, mai no recordaré com a meves, ni que me les tornin a explicar amb pèls i senyals. Llavors, després de tornar al món, me les vaig prendre com un senyal màgic, indiscutiblement oportú, igual que la caiguda de Sant Pau del cavall. Era la il•lusió de començar de nou, amb els peus ben posats a terra, renunciant per sempre a les quimeres de nen mimat (mimat, per qui?, pel bon nom d’una família?) que ha viscut en un núvol de cotó fluix i tot ho intenta manipular al seu caprici.

El tall va ser tan brusc que vaig ressuscitar amb el propòsit de no tornar-me a enganyar mai més. Hi vaig posar tot l’orgull. Em passaria qualsevol altra cosa, però no tornaria a caminar pels núvols. Només em refiaria de les coses palpables. Viuria i em moriria tot sol, sense que ningú em fes desdir de mirar-m’ho tot amb els ulls de més endins, els meus, els únics que tinc, o se suposa que hauria de tenir, aquells que no m’haurien de tornar a confondre mai més. Mai de mai. I temps després, quan em creia que estava vivint amb els ulls ben oberts, ja tornava a complicar-me amb un altre engany, encara més patètic.

He passat anys i més anys refugiat en l’escepticisme, tot per no caure en cap més trampa, fins que ahir una sola trucada m’arranca la bena dels ulls. I avui em pregunto: aprendré la lliçó, aquest cop? Si ara ho poso tot sobre paper és per intentar-ho. Sense presses. Voldria que les paraules m’ajudessin a no tirar enrere d’aquesta claredat d’ara, després de l’estrany coma d’aquest matí. Em podria posar a pintar i pintar, però sé que no en tindria prou amb els colors i les formes. Aquesta vegada necessito les paraules, encara que després de l’accident a l’autopista també les vaig avorrir. Ara me les torna un altre accident.

Penso, m’aturo, em concentro. Va ser ahir, dimarts. Sí, avui és dimecres, encara tinc aquesta mena de consciència… Ahir, el telèfon que es dispara a mitjanit, pocs minuts abans de les dotze, quan ja em feia la il•lusió de poder dormir sense pastilles. Seria la primera nit, des de dissabte passat, que ho aconseguiria abans de les tres o les quatre. Tots els intents havien fracassat i just llavors començo a endormiscar-me a còpia de repetir un antic mantra. Però de sobte és el telèfon que ho espatlla tot, amb fúria. Com si jo sencer tornés a saltar per la tanca de l’autopista.

– Què, ja estaràs content, oi? – diu la veu esquerdada.

Sonava confosa, amb estridències, barrejada amb les crepitacions de la línia. No l’entenia, no la volia entendre. Era algú que s’equivocava, algun bromista dels que emprenyen de nit.

– Sí, ja pots estar content – repeteix la veu, ara més serena i aguda.
Amb ganes de fer mal.

– Ja l’has matada – sentencia.

No vaig haver de sentir res més. El fred a l’esquena, la cremor als polsos, el cor que es desboca, el buit al diafragma. Un altre accident, aquest cop mortal. Glòria. Glòria morta. Tu. Aquest tu que ara vull aprendre a apartar de mi, d’una punyetera vegada, si és que vull sobreviure.

I jo que em sento de nou dins del cotxe que patina per una taca de greix i fa salts mortals a l’aire, inacabables salts, suspès, sense acabar d’esclafar-me contra l’obstacle que em dugui cap a tu. Cap a ella. D’una puta vegada.

Glòria morta, i d’accident. Impossible. Si eres tu, era ella la que no em deixava dormir des de dissabte passat.

Ara només sé que me l’he de treure de dins, si vull continuar vivint. Per això escric. Per no quedar-me atrapat pel coma de les últimes hores. Aquest cop només ha estat cosa de cinc o sis hores – no sé ni què he fet -, però les sento tan buides com les trenta-nou de l’hospital. Em costa recordar què m’ha passat des de les nou del matí, quan sí que he marxat del Passeig Marítim, ho sé, fins que m’he adonat de les destrosses al pis. Com si fossin obra d’un altre. Però són meves, segur, malgrat que no em veig buidant les parets, ni apilant els mobles cap a una banda per acabar arraulit sobre la moqueta, nu, amb una manta al damunt. Tremolant de fred.

És el fred que m’ha fet reaccionar? Tomàs, què fots aquí a terra com un dropo? Ha bastat un segon per comprendre-ho: intentava anar-me’n darrera d’ella. Però per una via poc pràctica, com les rebequeries dels nens aviciats. Si em volia treure del mig, ho tenia ben senzill: només m’havia d’abalançar per la barana del balcó, com tantes vegades he imaginat.

Tomàs, estàs fent el ridícul. Quan diguis prou, ho tens ben fàcil. Però tu només jugues amb els petits gestos, sense encarar el gran, el definitiu. Morir? És d’això que tens ganes? No! I el mateix crit m’ha fet reaccionar. Tomàs, a què jugues ara?

M’he vestit. Amb una vergonya que m’ha fet plorar. I ara què fas, amb tot aquest desastre? Anava a posar cada cosa al seu lloc (deu ser allò de voler esborrar el caos, que deia ella), però he entès que seria la manera de tornar a caure en el parany. Sortir d’un coma per anar preparant el següent. No sé com, però he dit que no. Que no volia deixar escapar aquesta lucidesa.

I escric. Una taula, una cadira, la claror de tarda que entra pel balcó. El rellotge marca poc més de les tres. No vull moure’m d’aquí, de la caverna, que en deia ella, fins que ja no tingui res més a escriure, a recordar. De tot el mal i el bé que m’ha lligat a ella des del mateix dia que la vaig conèixer.

Ho accepto. Aquest matí he tornat a ser covard. O massa valent, no ho sé. M’he negat a veure-la al dipòsit de cadàvers. No hi trobava cap sentit, ni l’hi trobo encara. Prefereixo recordar-la com la que va marxar d’aquest pis dissabte a les set del matí. Per no tornar mai més, aquest era el tracte, però no podia imaginar que ella el compliria de manera tan taxativa.

L’últim que recordo d’aquest matí és la silueta de l’Hospital del Mar que es va fent petita – ni tan sols m’he vist capaç d’entrar al vestíbul -, i jo que em fico al cotxe. Hauré de creure que he sabut conduir fins aquí, al capdamunt del Carmel, i que no he armat cap escàndol abans de tancar-me a casa. M’imagino que deu ser amb un atac de desesperació que ho he deixat tot fet pols, almenys la cuina i aquesta sala. No dec haver entrat als dormitoris ni a l’estudi, els veig intactes. Però aquí, ni un clau a la paret. També he arrancat les cortines. I les barres. Si no he despenyat els mobles pel balcó, deu ser per la vena prudent dels Reguant que mai no m’abandonarà, la mateixa que em lliga a la ciutat que mai no deixaré de contemplar sota el balcó, la que m’insulta cada cop que la miro i no me n’oblido ni quan dormo.

– Què vols? Tu mateix et vas buscar la penitència – se’n va riure Glòria un dia que jo maleïa el panorama tan desgavellat de Barcelona.

Tenia raó, ella sempre solia tenir raó. Moltes raons amagades. La meva manera de refer-me després de l’accident va ser fugir del centre, com si l’Eixample i tot el que fes olor a Reguant i a Olivella fossin el meu estigma. És clar que, si volia ser tan anònim, m’hauria pogut perdre per qualsevol carrer del Carmel de baix, i no escollir tribuna a dalt de tot, just a la banda del carrer Pasteur que mira al mar.

– Va, no em diràs que no te’l vas comprar a consciència, aquest pis – va insistir ella, més punyetera que mai – Què faries sense sentir-te exiliat?

Eren bromes que em feien mal, el mal de quan t’encerten el punt feble. Havia de callar. Però ara ja no caldrà que calli ni que la faci callar. La seva mort crida amb desesperació, però no m’ensordeix l’ànima ni el cos. Encara sóc capaç de sentir els mobles que arrossega la veïna, sempre amb l’obsessió de la pols, i els crits del macarra del primer primera, que ell sí que continua bevent. Obsessió contra obsessió, a veure qui pot més. La meva, continua hipotecada pels fantasmes dels Reguant. Em vessen per tots els porus.

Si vull fer net, no tinc més remei que tornar a ella, a la Glòria que dissabte passat va sortir d’aquest pis. Eren les set del matí. L’hora que se’n van els amants furtius, li vaig fer notar jo, quan ella encara havia de creuar la porta que era ben oberta. Potser pensava fer-la desdir amb aquella mitja broma, que s’ho repensés. La veia massa tocada, com si no tingués forces ni per arribar al carrer. Ella m’havia jurat que aquesta vegada se n’anava per sempre.

– Em tornes les claus? – vaig ser tan mesquí de demanar-li, quan no hauria calgut.

– És clar, per què me les hauria de quedar? – va somriure d’aquella manera trista que l’havia anat guanyant des de la nit abans. Tant, que a mi em destarotava i m’omplia de culpes.

Però de seguida va aixecar els ulls per clavar-me’ls com ganivets. Es va treure les claus de la butxaca de la jaqueta texana i les va llançar dos pams enlaire. Li vaig donar el gust de veure’m agenollat per collir-les, mentre ella es fonia escales avall amb el somriure tebi, dolgut, fixat a la pell com una nova màscara. Ara m’agafo a l’última visió del seu rostre, emmarcat pels barrots de l’escala, amb uns ulls que em miren com si ja no fossin ulls. Més aviat pedres fredes.

No vaig resistir la temptació de sortir a la finestra que dóna al carrer i espiar-li els passos mentre desapareixia cul-de-sac avall. Per sempre, sí, per sempre, m’ho havia repetit. Ara sé que ho deia amb tota la intenció. Però llavors, mentre veia com els seus talons feien equilibris per no relliscar amb la mitja pluja de la matinada, encara creia que no seria veritat. Per molt que jo mateix l’hi hagués exigit: vés-te’n d’una punyetera vegada, oblida’m.

No es va girar ni per casualitat. No podia estranyar-me’n, la sabia massa orgullosa. Capaç de passar de tot, sobretot d’aquest carrer odiós, tal com ella el maleïa sempre que tornava de nit i els taxis no la volien entrar al fons d’un carreró massa perillós.

Amb la roba ben cenyida al cos, amb aquella manera de moure’s que m’engelosia, n’estava ben convençut: mai més no tornaria a sentir per ningú el que havia sentit per ella. Ni en tenia cap ganes. Aquest era el meu triomf, l’única manera de no pagar el desig amb dolor. Però dissabte al matí, amb la secreta confiança de tornar-la a veure algun dia, encara em semblava un consol massa covard. Tanmateix, què volia més? Finalment, ens havíem posat d’acord per dir prou i m’havia de fer fort repetint-me que hi ha amors que no serveixen per viure, i que nosaltres n’érem el millor exemple.

– Sí, és veritat, només servim per matar-nos de mica en mica – havia reconegut ella, hipnotitzada, com si s’ho rumiés molt lentament, mentre amb els dits intentava desfer un doble nus del mocador de seda.

Ja no em mirava, m’esquivava. Distant, abismal.

– I jo no suporto les morts lentes – va afegir al cap d’una estona, molt lluny de tot això.

Ho havíem provat de totes les maneres. Primer, durant tretze mesos seguits de conviure; ara mateix, amb l’endimoniada setmana que acabàvem de viure. No, no podia ser. No escaparíem mai de les teranyines que ens ofegaven. Sempre acabaria podent més la tendència a complicar-nos la vida, com si fos el nostre principal estímul. Estimar-nos i amargar-nos, tot junt en una única combinació.

Ella s’havia adormit de seguida (amb una facilitat que m’insultava), mentre que a mi em costaria tota la nit, ser conseqüent. M’havia tornat a atrapar en un dels seus muntatges. Muntatges sobre muntatges, amb ella mai no sabria quina versió m’havia de creure. Ja n’estava fart, marejat, vés-te’n, pleguem, prou. I ella que, ben ràpidament, diu que d’acord, sí, suposo que tens raó, és el millor que podem fer.

Semblava un xai. I jo, cansat, li agafo la paraula i m’hi enfilo de peus, carregat de raons, mentre per dins m’ensorro, fet miques. Hauria volgut que ella insistís, que proposés una nova pròrroga, ni que fos per tornar-me a enganyar. I ella que diu, sí, me n’aniré, però, sisplau, espera que es faci clar, ara deixa’m passar la nit aquí. Ho va dir molt aclaparada, amb una tristesa que mai no li havia vist i per això encara no la sabia llegir. Hauria d’haver tingut la visió d’ara per interpretar-la, però aleshores només sentia l’esgotament de ser la seva baldufa.

Prou, ja n’hi ha prou. Tots dos havíem convingut que ja n’hi havia prou. Que era preferible quedar-nos amb el record de la passió, sempre magnificat, que no cremar-lo amb el desgast dels dies. Ningú no ens impediria pensar que havíem estat els millors amants del món. Adéu, adéu, no ho empitjorem.
No m’era fàcil dir-li adéu i per això l’hi vaig repetir amb totes les variacions, gairebé com una carícia. Massa amarga.

– Aquesta vegada no va de broma, no ens hem de tornar a veure mai més. Ho promets?

– Ho juro.

Això era divendres a última hora de la nit, poc abans que ella s’adormís amb una naturalitat increïble i em deixés tot sol amb l’insomni. Fins que a les set del matí, a l’hora dels amants furtius, ella va marxar, fent equilibris per no relliscar amb la petita pluja de la matinada. I jo, mossegant-me l’ànima.

Però, de fet, havia estat més difícil dir-li hola una setmana abans. Més que difícil, fora de lloc. Ningú pot dir hola, què fas aquí?, a qui se’t fica a casa sense avisar i te’l trobes a la dutxa, com si haguéssiu esmorzat junts pel matí.
Aquell altre dissabte a la tarda, a les set, jo arribava a casa cansat, amb la moral rebentada. No havia hagut d’esperar a trobar-me-la dins de casa per sentir que se’m tornaven a complicar les coses, d’aquella manera que massa sovint em tapa l’enteniment. Estimar algú – ja no dic enamorar-te’n – o almenys intentar-ho i arribar-t’ho a creure, sempre ens estova. Sobretot quan ens notem amb el cos i el cor massa estregats.

Això és el que em començava a passar amb una Sofia massa abnegada, encara que precisament hi hagués anat a buscar la calma. O potser és que els mals d’aquell dia ja em venien de la seva filla. Perquè, és veritat, Sofia ha estat tossudament ingènua fins a l’últim moment.

Quan vaig entrar aquí a casa, ja anava massa atabalat entre mare i filla. L’últim que m’esperava és que hagués tingut lladres. El pis era a les fosques, però aquella remor d’aigua no era normal; ni la mitja claror al passadís. Venia del lavabo.

Un cos, una dona, ella que surt del núvol de vapor. Glòria. Però no la reconec, no la vull reconèixer. És un fantasma, la força del meu desig de seguida que torno a olorar complicacions. Me l’havia pintat tantes vegades amb el pensament, en dos anys de no veure-li el pèl, que llavors la volia esborrar i no desapareixia. Al contrari, l’aparició va acabar sortint del plat de la dutxa, amb la rialla mofeta, convençuda de l’efecte espaterrant que em feia.

– On t’havies ficat, tantes hores? Ja no sabia com localitzar-te.

Com si ens haguéssim dit adéu el matí. Com si no haguessin passat dos anys des del maleït dia en què ella havia fotut el camp. Per la seva única i exclusiva voluntat. Sense dir res, sense deixar ni una nota a la nevera: “Amor meu, em mates, no puc més, me’n vaig”. Res de res, exactament durant dos anys, onze dies i nou o deu hores. Podria comptar els minuts, si m’ho proposés.

La trobo a la dutxa i encara vol que no m’emprenyi, que no se’m dispari la mà. Sort que ella me la va agafar, vacil•lant, i vam estalviar-nos la guerra oberta. Devia semblar-li ridícul, més patètic que mai, amb tota la violència que m’havia deixat a dins, de cop disparada per una aparició tan grotesca. Dos anys sense saber si l’havia de plorar morta o si era una nova astúcia per fer-se desitjar més intensament.

– Si no hagués pensat que un dia o altre tornaria, no m’hauria guardat les claus – va fer ella amb una coqueteria que fins ara no comprenc que duia molt estudiada.

Com tota la resta de la comèdia que pensava representar durant aquella maleïda setmana. O vés a saber durant quant de temps, si no s’arriba a posar en evidència d’una forma tan barroera, tan impròpia del seu bon estil en tot. Encara se’m fa difícil estar segur de quines intencions duia quan va arribar.

Però ja hi podia haver comptat, amb el seu talent d’actriu. M’havia avisat el mateix David Siles abans de coneixe-la en persona. Ell em parlava d’algú que li tenia xuclat l’enteniment i, només d’aguantar-li les neures per telèfon, ja m’havia enverinat. No era la primera vegada que aquell semental s’embolicava amb una de les seves models, però amb aquella ja no controlava les regles del joc. Una mala bruixa que em té enganxat pels pebrots, la definia ell, i quan la vaig descobrir al seu estudi, fent d’Ondina, va ser com si no m’hagués avisat. Com si ens hagués enrampat el mateix corrent. Massa màgic per no fer-ne cas.

Sovint he pensat que abans de sortir aquella tarda del taller de David Siles, ja ens havíem adonat de tot el que ens passaria, de tot el bé i el mal que seríem capaços de fer-nos. En aquell joc de mirades, les seves i les meves, hi havia tant de desig com de temor. I uns abismes que no voldríem ni podríem evitar. Per alguna cosa a la sortida jo em vaig quedar dins el cotxe davant del taller, i ella no va trigar ni deu minuts a comparèixer.

No semblava que ella ja passés dels quaranta i que jo la guanyés de catorze anys. La mateixa irreflexió amb què hauríem lligat als vint. Aquell estat d’exaltació que ens va dur a viure junts abans de la setmana. I abans del mes, la convicció de tenir-ho difícil: érem dos caràcters que xocaven amb tanta virulència com s’atreien. Però vam resistir tretze mesos, aferrats tossudament a les muntanyes russes, amb unes exigències que confoníem amb les ànsies d’estimar-nos. Sempre buscant la nostra manera, dèiem, aquell estil únic al món. Fins que vam comprendre que estàvem fets per viure sobre la inestabilitat.

Almenys jo havia arribat a creure-m’ho i a magnificar-ho. N’estava orgullós, d’una empenta tan salvatge. Fins i tot n’havia presumit amb els pocs amics que tractava en aquella època. També amb el mateix David Siles, quan ell va tornar a dirigir-me la paraula, després de recuperar-se de la presa de pèl, tal com la qualificava ell. Llavors reia com un boig i feia com si respirés alleugerit. Ves per on, s’alegrava d’haver-se tret del damunt aquella sangonera i, amb molta mala llet, em desitjava bona sort. A veure quan trigues a obrir els ulls, se’n fotia. Però llavors ni el pitjor dels sarcasmes m’hauria fet tirar enrere. Al cap i a la fi, en ell parlava el perdedor, un pobre desgraciat que no havia estat a l’alçada de les circumstàncies; algú que no l’havia arribat a entendre: ella amb tantes ganes d’estimar, i ell que tot ho passava pel sexe. Ara sé que el fracàs d’aquell home no podia sinó alegrar-me, mentre jo em preparava per pagar el peatge de massa enamorament dia rere dia, ensurt rere ensurt.

Ara entenc moltes coses. Com la tristesa arrapada al seu somriure escales avall, aquest últim dissabte a les set del matí. També vull creure que no m’enganyaves divendres a la nit, Glòria, quan em demanaves que t’ajudés a trobar la sortida. Em deies que amb mi havies après a valorar la bellesa dels gestos i en volies un de definitiu.

– Si de debò m’estimes, ho hem de fer sublim.

Però tu, ella no tenia en compte que la meva estètica només s’alimenta de les visions plàstiques i les paraules, no dels fets duts a l’extrem. Aquesta era la gran diferència entre nosaltres dos. Per mi la vida mai no deixarà de ser un paisatge que cal embellir, fer-lo coherent, susceptible de ser contemplat com una obra d’art, mentre no t’hi jugues la pell. En canvi, ella era la kamikaze que fa explotar el paisatge per qualsevol banda i forma part de l’incendi. Ella no creia en harmonies bucòliques, només en la potència de l’esclat.

L’enhorabona, tu has aconseguit el gest bell, definitiu, Glòria.

Ara ella ja no em podrà envejar, com quan li explicava el meu accident a l’autopista.

– Ostres, seria fantàstic morir així! – m’havia dit la seva veu, mentre els ulls li paraven molt lluny d’aquí.

Fins que li vaig haver de pessigar la cuixa.

– Ho sento, no m’hi vaig quedar. Sóc aquí.

Ella ho ha sabut fer bé, sense mi. Bella i coherent, com una obra d’art. Seria un paisatge vermell i negre, res a veure amb els tons cremosos, híbrids, que banyen la Barcelona d’aquesta tarda. Mentre jo encara dubto entre el paisatge complet i l’enquadrament magistral.

Potser és que encara em sento amb massa pells al damunt. Me les voldria anar arrancant una a una, com les mudes d’una serp. Fins arribar a la carn autèntica, xopa de sang. Potser aleshores descobriria si renéixer paga la pena o si ja he esgotat totes les vides possibles.

Encara és primavera, temps de suïcides. Per mi, temps de posar tinta sobre paper i creure en el poder de les paraules. Les velles conegudes.

* * *