Ara que el dia m’ha cansat,
ansiós mon desig demana,
com un nen endormiscat,
rebre la nit estelada.

En anar-se’n a dormir, Hermann Hesse

I – DESPRÉS DE LA PLUJA

La pluja l’havia ensopegat prop de Vinyes de Savall, just quan ja anava a sortir de l’autopista, però la Marina Benavent se la va prendre com una aigua necessària. Era el final de dos dies intensos i torbadors, quan et cal una bona dutxa que t’alliberi dels rastres que vols oblidar. Tenia ganes d’arribar a casa, en aquella tarda d’hivern, a punt de fer-se fosc, i tanmateix es va desorientar pels carrers del poble, el seu poble des de gairebé cinquanta anys. Fins que, sense saber com, va anar a parar a la carretera del bosc, prop del barri on vivia. Llavors s’hi havia parat, s’havia passejat pel bosc. Tan sols uns minuts, màgics.

Quan finalment va arribar a casa seva, la pluja s’havia tornat a esverar i va haver d’afanyar-se a obrir el garatge, i després, travessar ràpid el petit jardí fins al porxet de l’entrada. Un cop dins la torre, amb el cos xop, la buidor li va pessigar l’estómac, mentre la bossa de viatge li tremolava a les mans. Va enyorar no trobar-hi l’Àlex de carn i ossos, en pijama i sabatilles, amb uns braços reals i el somriure que t’esponja, vinga, no hi pensis més, que demà tot tornarà al seu lloc. Però ell no hi era, estava en un altre bosc, i ella se’n va anar de dret a la dutxa, ara sí. Volia sentir les fiblades calentes sobre la pell. I s’hi va deixar anar, sense que el neguit sord se li acabés de fondre. Per dins, a l’estómac, sota el pit, a la sang, es notava boles d’aire que se li esvalotaven i acabaven ataconades al cervell. Tot i així, encara no va ser capaç de plorar.

El plor no la tombaria, inesperadament, fins que va pujar a l’estudi de les golfes, embolicada amb el barnús groc. Mentre s’eixugava el cabell amb la tovallola i se’l fregava obstinadament, el retrat de la mare Lola la va paralitzar. Com una descàrrega elèctrica. Marina, filla meva, què et passa?, per què t’atabales l’ànima?, li estava repetint la dona des de la prestatgeria. I ella, en lloc de respondre-li, es va aclofar damunt la moqueta, com un ninot que perd aire. Mare, no en sé més, estic cansada.

Era la foto d’una Lola entre jove i madura, potser de finals dels seixanta o principis dels setanta, castigada pels atzars, però encara pletòrica. Tot d’una, li va semblar que la mare l’estava observant amb l’ànsia continguda, com el matí del seixanta-vuit quan a Can Benavent tothom havia sabut que la Berta, la tercera, se n’havia anat per sempre, fugint de la polícia i del passat, desentenent-se d’un fill menut. I la Marina, la quarta, encara volia treure-hi importància, mare, la Berta fa el que creu que ha de fer. I sí, la Lola no li deia pas que no, però llavors se la va quedar mirant molt fixament, amb aquell tremolor als llavis de quan per dins rebentava de sentiments que no troben paraules per vessar la nosa. Marina, filla, ets tu qui em fas patir, sembla que no t’afectis per res, et creus que n’hi ha prou de manar-te que no patiràs per no patir, i les coses de la vida no sempre van així, no.

Les coses de la vida no van així, li repetia ara la fotografia de la Lola Frías. I com van les coses de la vida, digues mare?, sanglotava ella, abatuda al terra, desafiant-la amb les llàgrimes. Prou regirada que se sentia de dalt a baix, massa veritats empassades en dos dies. Tothom l’admirava per ser tan equilibrada, mentre que portes endins de l’ànima s’ho espatllava tot. N’acabava de tenir la millor prova amb aquell viatge de trenta-sis hores al Solsonès, un temps que l’havia deixat més despullada que mai, en carn viva, amb les entranyes a la punta dels dits. I ara hauria d’aprendre a conviure-hi, sense excuses. I al damunt, avui sense l’Àlex.

Va plorar, va gemegar arraulida damunt la moqueta, amb uns sanglots que li escuraven tots els racons, mentre comprenia que aquella era la pluja més esperada, la que mai no s’havia permès del tot, ni tan sols a l’Índia, el moment més dur. I quan el cor li va dir prou i va poder alçar el rostre, la mare la continuava vigilant, ara amb el somriure més descansat, així m’agrada, filla meva, ja t’ha costat prou d’afluixar el llagrimal.

Se l’havia estimat de debò, la mare, d’una manera tan natural que, en vida seva, ni se n’adonava. Potser era que tenia tres germanes al davant que feien més soroll que un exèrcit, i a ella no li calien tants escarafalls per sentir-se en pau amb aquella dona que portava el pes de la casa i no estava d’orgues. Precisament, se sentia orgullosa d’haver-li calcat la sobrietat, la paraula justa en el moment oportú, però estava ben vist que no l’havia sabut imitar prou en la manera d’esbandir-se les noses. Potser no li havia entès algun ingredient bàsic de la recepta de viure. Almenys això era el que havia intentat dir-li la mateixa Lola en la cinta que li havia gravat el noranta-dos, a escasses setmanes de la seva dolça mort. Eren unes paraules amorosides, dites sense pressa, que ella havia escoltat una i una altra vegada, sempre amb un nus al cor. Unes paraules que en aquell vespre d’hivern, després de la pluja, li van tornar a fer companyia.

“Marina, filla meva, jo també vaig començar amb un viatge, el més incert que et puguis imaginar, i em va deixar tan trasbalsada que en la resta de la vida no em vaig moure de lloc. Ja ho saps, em vaig conformar amb els moviments dels altres, d’aquesta família tan inquieta que mai no sé ni on para. Però no em queixo, perquè jo he viscut a través vostre, ho reconec. Tan sols m’animaria saber que aquesta dèria de no parar de bellugar-vos us ha fet una mica de profit. Però els altres són els altres, i ja s’ho faran. Ets tu, Marina, la que encara em fas patir més, quan et veig amb aquest posadet de sensata i noto que la processó et corre per dins. Has anat i has vingut tantes vegades com t’ha semblat, has canviat d’home, has fet de la feina una ocupació tan elàstica que ja no sé mai quan treballes i quan no. I sempre amb la carona reservada, com si no acabessis de refiar-te de la terra que trepitges. No t’hi amoïnis, avui no et repetiré els sermons de vella que s’ha de desfogar. Avui et parlaré de mi, del meu viatge per la vida, i si en treus algun benefici, millor per tu. Encara que jo no hi seré per veure-ho, se m’acaben les forces i amb prou feines m’aclareixo amb les tecles d’aquesta màquina de robar veus.”

Les va tornar a escoltar senceres, les paraules de la mare. I el silenci de després ja no la va punxar tant. Només al cap d’una bona estona, va necessitar música. No ho va dubtar gens, Après la pluie. I tot seguit, mentre Erik Satie li prometia que la vida recomença després de la pluja, ella es va quedar quieta, immòbil damunt els coixins de la moqueta, amb els ulls al sostre blanc i el retrat de Lola Frías contra l’estómac. Les notes lentes, insistents com un clapoteig de final de tempesta, la convidaven al descans i a refer, a poc a poc, les trenta-sis hores de viatge cap a la mort. Perquè la revelació s’havia posat en marxa a les vuit del matí del dia abans, quan ella havia engegat el cotxe, disposada a acudir a l’enterrament d’en Guillem Lloberes, el seu primer company.

* * *