I – L’Adela truca de nit
Mai no havia entès els que fugen de l’amor per no complicar-se la vida, però la nit que l’Adela Duran va baixar al meu apartament vaig començar a entrar en els seus motius. Llavors jo acabava d’enllestir la novel·la que m’havia absorbit els últims dos anys i em devia trobar amb les defenses baixes. D’altra banda, ella sabia que podia presentar-se sempre que volgués, amb moltes probabilitats de trobar-me, de tan engabiat que vivia. “No entenc que per escriure hagis de perdre el món de vista”, rondinava ella amb un disgust que era com una carícia.

Que jo la pogués localitzar a dalt – el seu apartament queia just damunt del meu -, era més improbable. Entre la feina i tanta vida social, li quedava el temps comptat per venir-hi a dormir. Però sempre que podia feia una escapada i, abans de baixar, tenia la delicadesa de trucar-me. “No et trenco pas la inspiració, Maurici, si baixo un moment?”, feia amb aquell dring de mitja broma. Tot i que res ja no era igual que en la curta temporada – unes setmanes, amb cua d’un parell de mesos – en què havíem provat de ser amants i, quan ens volíem veure, fèiem servir el nostre codi particular al terra/sostre que ens separava. Però diguem que no vam superar la prova; deixem-ho així i més endavant ja en parlaré, si en tinc ganes.

Aquella nit de juny, ara fa poc més de tres mesos, l’Adela no s’havia anunciat amb cap subtilesa de les seves i ja eren les onze tocades; una hora que ella considerava intempestiva inclús per telefonar als amics de més confiança. Per acabar-me d’alarmar, la pressió sobre el timbre havia durat més de cinc segons i la fesomia que m’esperava rere la porta era de tot menys tranquil·litzadora.

Tot i que ho pugui semblar, aquest no és un detall superflu. Era la primera vegada que la veia sense el seu somriure distès, sempre a punt d’alguna ironia, i amb aquell perfecte equilibri de boca, galtes i ulls fet malbé. Que és com dir amb la maduresa espatllada: les potes de gall més que insinuades i el sotabarba flonjo, resistent als cosmètics. Amb això no vull dir que fos una dona pendent només de mantenir les aparences, sinó algú que valorava fer goig com una manera de ser i estar.

Ara només vull parlar d’aquella nit, quan se’m va presentar amb les celles i els llavis caiguts, amb un ull més inflat que l’altre. Els símptomes no enganyaven. Ella s’havia quedat parada al passadís, com si entrar li fes recança. Més que una figura immòbil, era un arbre que sacsejava les branques. Amb les mans intentava dir-me el que no li sortia amb paraules. Fins que va fer un pas endavant i es va deixar caure als meus braços com un cadàver amb un ganivet a l’esquena. Quan hi penso, em sembla més propi d’una pel·lícula còmica que del problema que duia a dins. Hi havia alguna cosa patètica, gairebé ridícula, en aquells sanglots de ràbia que no la deixaven plorar com volia. En tot cas, segur que s’ho estava passant malament. “No entenc aquestes dones que es pensen que tot ho arreglaran amb plors”, li havia sentit dir més d’una vegada per referir-se als problemes de la seva filla casada, algú amb la meitat d’aguant del que ella havia tingut amb el seu marit.

Però, què fas quan prop de mitjanit compareix, tan alterada, una dona amb el tremp de l’Adela? Només sé el que vaig fer jo: agafar-la fort, tancar la porta i dur-la cap al sofà. I, sobretot, no atabalar-la amb preguntes inútils. Si havia baixat, era perquè li calia desfogar-se. Ja parlaria quan ella pogués. Si alguna cosa havia après d’ella era a no forçar res que sigui innecessari. Per sort, amb gent del seu tremp, et pots estalviar els compliments. Només has d’esperar que tinguin prou calma per endreçar les idees.

– Maurici, és que no sé ni per on començar. No creia que mai em pogués passar una cosa així.

Com si es recuperés d’un malson, es va escórrer dels meus braços que intentaven consolar-la. Ara havia enlairat el cap i s’ho mirava tot amb sorpresa, com si no conegués de memòria el meu apartament. Però almenys jo podia estar tranquil, tornava a ser la dona coqueta i amb un punt d’ironia que la feia encantadora, i sovint divertida.

– Si m’ho expliques, potser podré opinar… – vaig apuntar, tornant a la mitja comèdia que solia funcionar-nos.

Llavors es va relaxar tant que ni va fer servir paraules. Només uns gestos ben precisos. S’havia tret un sobre en blanc de la camisa tres quarts – una d’estar per casa, blava, amb butxaques grosses – i, fent-se l’enigmàtica, me’l va posar a les mans. A dins, hi havia un únic foli doblegat en tres parts, d’un rosa molt pàl·lid, escrit a una sola cara, amb la lletra menuda i compacta i la tinta violeta que solia utilitzar per a les qüestions personals.

– Serà millor que comencis per aquí… Llegeix.

No sabia contradir una ordre tan taxativa, tot i que dita amb un cert humor. Ja m’olorova qüestions íntimes i segur que em feien mandra. L’escrit tenia format de carta i anava dirigit a un “Estimat Octavi (o com vulguis que et digui)”. Mal principi, vaig pensar, però m’ho vaig callar.

No vull continuar així ni un dia més. Anit vas aconseguir que no explotés i anar-te’n sense aclarir-me res més de tu, ni d’aquesta vida privada que protegeixes amb tant de zel. Vas tornar a fugir sense dir-me un t’estimo ni quan tornaràs. He passat una altra nit en blanc i no vull trobar més disculpes per al teu comportament. No, et dic que així no.

Són dos mesos de la mateixa història i ni tan sols estic segura de com t’he d’anomenar. És el tercer nom que et sé. I què més tinc de tu? Un número de mòbil que quan m’olora desvia les trucades? Sí, és clar, ets un home casat, un metge de prestigi, i has de prendre certes precaucions. No pots donar ni el telèfon de la consulta a segons qui, em vas dir ahir. Però, per qui m’has pres? Si et poguessis escoltar aquest “segons qui” amb les meves orelles, potser començaries a entendre tot el mal que m’estàs fent. Mai no m’havia sentit tan humiliada, ni quan el marit em va plantar per una altra de més jove. Mai havia tolerat que ningú em tractés així.

Ara és com si et veiés, amb les faccions que se t’endureixen i les paraules que no et surten. Per què m’ho toleres, doncs?, m’acabariedient. T’ho he d’explicar? T’he de recordar que hi ha moments en què ets tot un altre? Llavors ets algú que em necessita, algú que estima amb els ulls tancats, però quan se t’escapa una mirada per les escletxes ja em tens rendida, amb la raó feta miques.

Ja sé que no has tingut sort a la vida, però el mal és que des d’aquella primera nit a París em vaig proposar d’ensenyar-te a estimar de debò i a perdre totes les pors. Encara ho intentava ahir, quan veia que paties tant com jo pel pou en què ens hem anat ficant. Però, al cap d’una estona, amb la teva pressa de fugir, ja em vas deixar glaçada. És que no tens sentiments?

He esperat que es fes de dia, per si m’estava precipitant, però continuo veient-ho igual, ara amb més lucidesa. No vull que la rutina m’estovi un altre cop. Et dic que no. Així no. Ja sé que no té cap gràcia que t’ho escrigui, però és que has aconseguit que no em fiï ni de mi. M’he de comprometre amb mi mateixa per no tirar enrere. Vull tenir aquesta carta preparada per quan tornis. Llavors no et deixaré passar de la porta si no la llegeixes. Si no sóc capaç de dir-t’ho de viva veu, almenys t’ho faré llegir. Vull que et quedi clar: puc ser la teva amant, però no la teva fulana.

Octavi, podria ser tot tan diferent, només amb un gest que et sortís de l’ànima. Però l’has de fer tu. No hi ha res que esperi més de cor.

No m’havia perdut ni un punt ni una coma, i encara feia com si ho rellegís tot, amb més atenció que un notari. Ho confesso, temia el moment de tornar-la a mirar i trobar-la tan desarmada al meu costat. La meva Adela no tenia aquesta vena melodramàtica, no la creia capaç d’escriure amb tanta desesperació. Em ruboritzava saber-la així de vulnerable.

Aquella carta em confirmava que ens havíem perdut la pista durant massa temps. Més de dos mesos, gairebé tres, d’evitar-me l’havien convertida en una altra persona. Com si ja no fos tan amiga meva. Si no havia tingut ganes de posar-me al corrent d’aquella història, és que ja no em necessitava. Ens havíem creuat en dues o tres ocasions a l’escala, i tot eren presses seves. “Ja se sap, aquestes dones d’empresa…”, era la brometa fàcil, mentre la deixava escapar. Però havia d’haver entès que m’esquivava, que els dos petons ràpids no eren cosa de viatges o reunions. “A veure quan trobem un forat”, m’havia dit ella, com qui li falta la respiració.

Hauria d’haver endevinat que l’enrojolament era pels problemes que hauria hagut d’explicar-me i no m’explicava. Però, en el fons, era jo qui no me’n volia adonar: continuava amb el final de la meva novel·la al cap i no captava altres matisos.

-Hi ha alguna cosa que no entenguis? Pregunta.

M’estava vigilant amb els ulls vius, sense excusa. Li vaig agrair que m’estalviés de fer l’idiota.

– Bé, no sé de què va, però ja m’ho imagino. Jo diria que aquesta vegada has trepitjat un terreny difícil… Ella no en tenia prou. Volia anar més enllà.

– Em temo que impossible. El problema és que ja fa tres setmanes que em guardo la carta i no he sabut res més d’aquest home. Vull dir que ni s’ha presentat ni m’ha trucat. Ara comprens per què t’he fet l’espectacle?

-Ni una trucada? Res?

– Res. Tot va començar a París, però des que vam tornar a Barcelona el senyor s’ha reservat el dret d’aparèixer i desaparèixer sempre que li ha donat la gana, fins que aquest cop ja s’està passant…

“Tot va començar a París…”. M’anava a explicar una aventura romàntica. Havia d’impedir-ho.

– I segur que no li ha passat res, una malaltia, algun imponderable? – vaig dir la primera cosa que se’m va ocórrer.

– Els primers dies ell tenia el mòbil desconnectat, però ara ja em talla les trucades… Ho sento, ja ho veus, em té histèrica, però no vull plorar la seva mort i que demà ressusciti. Abans, el vull matar jo mateixa. M’entens?

M’agradava veure-la tan convençuda. Tan sols que no me la creia.

– Perfectament. I a més, amb tots els respectes, no crec que el paio es mereixi que t’ho passis tan malament…

No va contestar. Per la manera de torçar el llavi, vaig sospitar que l’estava ferint. Millor no insistir. Què en sabia jo, d’aquell individu? Al cap i a la fi, no podia evitar de sentir-lo com un rival, malgrat que entre ella i jo ja no hi hagués res. Però, és clar, sempre ens queda la vanitat d’haver estat important en la vida d’algú i no ens agrada que ens facin ombra.

Aquella nit parlàvem i parlàvem i jo encara no sabia res d’un Octavi tan misteriós com indesitjable. Llavors l’Adela va fer com si estigués a casa seva i va posar un Erik Satie melangiós, mentre tractava d’endreçar les idees i argumentar que els mals li venien de París. Ella i aquell individu havien coincidit a l’hotel Meridien, quan tots dos hi eren en viatge de feina i… Me n’hauria explicat tots els detalls, però la vaig saber aturar a temps.

– Potser no cal que m’ho expliquis tot, tot, estimada.

Fent un esforç de concentració, em va dir que el que havia començat a París com una aventura convencional – sort que ho admetia! -, havia continuat a Barcelona d’aquella forma que et canvia la vida. I no només per la seva banda. “Ell també hi va entrar fort”, insistia a puntualitzar, amb un èmfasi massa sospitós. Però aviat s’havia demostrat que tenien visions i ritmes molt diferents de com fer funcionar una relació amb més entrebancs que alegries. Fins que les diferències ja no bastaven per explicar les reserves, i a ell li va sortir tota la por.

Si, ja ho sé, no cal que m’ho recordis: és el mal de les dones que estimem massa… – va sospirar l’Adela, que ja m’endevinava el pensament.

I jo t’entenc perfectament, no cal que t’esforcis – li vaig respondre, una mica molest. M’estava engrandint una situació que no tenia res d’excepcional.

Només era lamentable que l’aventura li hagués sortit malament. Havia topat amb un tipus que no sabia valorar-la. Tres setmanes de silenci eren un temps més que raonable per creure que ja no li tornaria a veure mai més el pèl. Ho sentia per ella, una dona tan madura i equilibrada, però només podia aconsellar-li que deixés enrere aquella mala història.

– Adela, hauràs d’acceptar que no has tingut sort… Almenys espero que la relació vagi ser agradable, però no t’hi capfiquis més.

M’ho sentia dir i encara no m’adonava de fins a quin punt m’irritava la conversa. Volia canviar de tema i ella no m’ho permetia. Vaig saltar del sofà amb una rialla de les més poca-soltes.

– Això demana un bon sopar… Per quin dia vols que quedem?

Ara comprenc que vaig ser massa brusc en la forma de tallar-la. Em va mirar fit a fit, amb una nosa que encara li corria per la gola:

– Maurici, aquesta vegada t’equivoques. No t’estic parlant d’una vulgar aventura de sexe, ni d’una dona que s’enamora com una bleda d’algú que només busca un entreteniment. Ell també…

– Ah, sí? – la meva estranyesa no va ser gens oportuna. Devia notar que m’estava engelosint de la manera més miserable.

Llavors em va tocar el punt neuràlgic, amb la seva ironia més fina.

– A tu el que et passa és que les novel·les no et deixen veure la vida.

M’havia marcat un gol. Ja no podia dissimular-ho.

– Deu ser perquè fa temps que no tinc la sort d’enamorar-me…

Se li va encendre tota la cara, em vaig sentir al damunt els seus ulls com feia temps que no els havia sentit. M’estava clissant sencer. I jo no sabia com disfressar-me.

– Bah! No m’ho crec. Estàs perdent facultats? Que no et va bé amb la Raquel?

-Si t’ho expliqués…

– Ui, no, no! No m’ho expliquis, que avui acabaríem massa tous… Se m’acut una idea millor.

-Tu diràs…

– Oi que has acabat una altra novel·la? Això mereix un brindis!

Tornava a ser la meva Adela, desperta, elegant. Tenia raó. Res millor que obrir una ampolla de cava i brindar per la vida i per l’amor, sense embuts.

– I per la literatura! Concretament, per la teva! – va proposar ella.

Sí, també per la literatura, encara que en aquells moments la veia com l’amant que m’acabava d’abandonar. Em tornava a sentir en blanc, sense ganes d’embolicar-me en cap altre projecte.

– Pot ser una bona ocasió! – va exclamar l’Adela – Havíem parlat tantes vegades de fer una novel·la junts…

-Ah, sí? És que et penses jubilar?

– No, no caldrà. Jo t’explico la història tal com va anar i tu li dónes la forma que vulguis…

-Adela…

– No et queixaràs. Et regalo els dos personatges principals i l’argument. Tu en fas la teva versió, tries el final… Què més vols?

Si hi havia alguna possibilitat de no comprometre’m a res, era deixant-la dir; si ho treia tot se li esbravaria l’ànsia que l’havia fet baixar. Però, a mesura que anava parlant, aquella idea estrafolària li anava semblant genial i de mica en mica la va anar convertint en una bola de neu més i més gran.

L’Adela ja tenia aquestes sortides. Quan al final de tot plegat, ella va resumir la proposta, no puc dir que la considerés un disbarat. Potser era, simplement, que m’havia tornat a seduir. Al cap i a la fi, ella s’ho feia i desfeia tot, jo només l’escoltava, impressionat pel seu canvi d’humor. Havia entrat deprimida i ara sortiria animada, decidida a traslladar la seva experiència al paper. Tenia ganes de fer-me-la saber en detall – de forma absolutament confidencial, per descomptat – i que jo en fes el que volgués. Ja no tenia les celles i els llavis caiguts; els ulls li refulgien, perfectament simètrics. No podia dir-li que no.

– És clar que si li vols posar Adela, a la teva protagonista, no t’ho prohibiré.

Va ser l’últim que em va dir aquella nit, amb una rialla poc seva, abans de tirar escales amunt. I jo, que no me l’acabava de creure, sé que ja em vaig adormir mentre buscava cares per al tal Octavi.