Ombres al mirador

Can Benavent s’havia convertit en un lloc tan absorbent com inhòspit. El mateix silenci de cada nit; la dubtosa adaptació a les coses que t’has anat fent teves, a força de mirar-les, d’imaginar-te-les del dret i del revés. I en el fons, els ressons de la buidor, la certesa d’estar habitant una casa excessiva, tot sol en un espai calculat per a molta gent.

El duia imprès a l’ànima, aquell mig desfici. Ja estava acostumat a esperar la son al sofà de baix, a la sala on tot era seu i ben seu, res que no hagués triat amb el seu gust. Però en aquella nit de finals de març, fosca i ventosa, no s’hi sabia estar quiet. Com si tingués el cos atapeït de molles menudes que se li anaven disparant, va començar a obrir i tancar portes, de baix fins a dalt. Amb la dèria de comprovar que tot era al seu lloc, en una disposició inalterable mentre ell no hi fes res; amb el temps congelat a les habitacions que la Conxa ventilava tan sols un dissabte al mes.

Quan va entrar al mirador, el vent xiulava per les escletxes dels finestrals i feia vibrar les teules. En el fons, ja li agradava aquella música exasperant. Només va encendre el llum de peu i, agenollat a la penombra, va remenar els calaixos de l’escriptori, allà on guardava els papers salvats dels desvaris de l’avi Pau. Sovint era una de les maneres de posar-se a to: regirar escriptures, petites llibretes, alguns dibuixos, poques fotografies… Tot el que havia arrancat de les mans de la minyona i el masover quan ho anaven a llençar, setmanes després de l’enterrament, aviat faria quinze anys. L’escriptori, ni el toqueu. En canvi, regirar-lo ara el reconfortava com quan de petit l’àvia Lola li explicava contes de l’any de la picor.

En aquella nit incerta, amb remolins a la sang, va recuperar la calma gràcies a la vella felicitació de l’avi, escrita en lletra remenuda al centre d’un full sencer de paper de barba, plegat i lacrat amb vermell.

“Daniel, un matí a La Rábita trec el cap per la finestra i veig un home plantat a la sorra, amb la vista clavada al mar. Era el viatge de nuvis i amb la teva àvia havíem fet el boig més de mitja nit. Després ella dormia que n’hi havia per pintar-la i jo m’havia desvetllat de tanta claror. I aquell home no es movia de la platja. El vaig anar a trobar. Era un vell arnat, de pantalons i americana amb més pedaços que vellut i un barret de feltre amb les ales rebregades. Ni es va bellugar, s’agafava les mans a l’esquena i afuava la vista com si busqués aletes de tauró. Quan li vaig preguntar: què busqueu?, l’home em va dir, busco el ritme del silenci, i va continuar fent la seva.

El cas és que deu anys després, quan hi vàrem tornar per la mort de la teva besàvia, pel matí em desperto i veig el mateix home al mateix lloc. Quan m’hi acosto, li faig un copet a l’esquena i li dic: “Encara busqueu el ritme del silenci?”. Ell em mira i respon: “No, ara busco el blanc”. M’ho vaig fer repetir i va riure com si fóssim vells amics, mentre assenyalava un punt entre mar i cel: és molt senzill, només es tracta de reconèixer els rius d’aigua pura quan travessen l’horitzó; llavors la claror reverbera d’una manera especial i ens dóna el blanc absolut.

No n’hi hauria hagut de fer cas. La gent em va dir que era un sonat que vivia en una cova a mitja muntanya, li havien perdut la filiació i l’anomenaven Leonardo el Rompeleyes. Però ell i jo ens vàrem fer amics durant el mig any que m’hi vaig quedar a pintar, i sempre més he tingut molt de respecte pel blanc. Tant, que encara no l’he sabut enxampar. I tu, Daniel, pensaràs que perquè et dic això, just el dia que fas setze anys. Per res i per tot el que tu vulguis, noi. Què vols que t’hi faci? Encara crec que tots venim a aquest món per descobrir el nostre blanc, i em penso molt que tu ets dels que hi aniràs al darrere. Avui et desitjo que el trobis més aviat que no pas jo i que hi visquis dins, feliç.”

El plor li va burxar les parpelles, com als setze anys, quan no acabava d’entendre ben bé el missatge d’aquell home llunàtic, però intuïa alguna cosa d’important. Llavors tenia unes ganes de ser ell mateix que se’l menjaven. Setze anys després dels setze encara no sabia qui era, ni què hi feia, resistint tot sol a Can Benavent, mentre tothom el considerava insensat, mira que n’ets de tossut, fot el camp d’una vegada, li recomanaven els més amics. I al damunt, el Cosme de la masoveria li havia anat a amargar el vespre: que la teulada no pot passar d’aquest estiu, que és la tercera vegada en un mes que la claveguera vessa per la cuina, que si no entren lladres és perquè no volen, tal com està la porta del darrere… Ell li havia parat els peus amb una rialla de cínic, d’on vols que tregui la pasta?, la feina a la llibreria no dóna per tant. Però l’home havia continuat amb la cançó de sempre: ja has comptat quantes cases aparellades caben en dues hectàrees? I ell, amb la punyeta de sempre: no cal, en tinc prou si venc la masoveria a una cadena de restaurants.

Un cop més, se l’havia tret de sobre, el bon Cosme. Però li havia quedat l’ànsia d’obrir i tancar portes, fins al refugi del mirador. Potser era la seva particular manera de buscar el ritme del silenci, com el tal Leonardo. Buscar-hi el blanc seria perdre el temps, enmig de tantes ombres, va considerar. L’únic blanc, cada vegada més esgrogueït, era el del quadre que l’avi Pau havia deixat sencer després dels darrers deliris. Aquella tela que semblava sense estrenar, però que, si t’hi fixaves, tenia tous de pintura blanca que dibuixaven un camí de cargol on cada volta era una mica més neta que l’anterior i el traç més prim, fins que el cercle del mig era blanquíssim. Encara la tenia damunt el cavallet, a l’angle entre el vitrall del foc i el de la terra, en un racó enfosquit, com la resta del mirador. Allà dalt, l’ofenia l’excés de llum. Li bastava una làmpada per estirar-se al sofà i llegir. L’únic que hi anava a fer. No fos cas que fugissin els fantasmes.

Amb la fressa de l’aire, aviat se li van acabar les ganes de llegir. Només era bo per estirar-se damunt l’estora persa i deixar passar el temps hipnotitzat amb les bigues. Fins que una manxada de vent va fer petar la finestra i saltà el quadre del cavallet. Quan el va recollir, la pintura li cremava els dits, mentre la veu de l’avi, més burleta que mai, li repetia: i el teu blanc, com el tens? No li va contestar, però la veu insistia, entremaliada: no em diràs que no trobes blancs per triar?, que ja no mires el riu?, a veure si tothom et passarà al davant! Amb més ràbia que convicció, quan va anar a tancar la finestra va clavar un cop d’ull al riu mandrós de sota la casa. Hi havia esquitxos de blanc damunt l’aigua, però eren els reflexos dels fanals del polígon industrial que hi havia a l’altra vora. La resta, nit tancada, sense lluna.

Encara trigaria prop d’una setmana a comprendre que aquella nit l’esperit d’en Pau Benavent tenia motius per córrer esverat. Era el moment en què un fill seu triomfava a París, amb el reconeixement de tota la professió.

* * *