Aquest llibre va néixer el 2001 d’un projecte de la cooperativa Accent, amb professors vinculats a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, per obrir una línia de textos amb diversos aspectes de la docència literària. Així doncs, L’arquitectura del conte va ser el segon títol de la col·lecció Paraula, publicada per l’editorial Octaedro, i des de llavors ha estat un referent per als interessats en l’escriptura de contes.

Ara Godall Edicions aposta per la seva validesa i vol acostar-lo a tots els que creuen en un gènere tan versàtil i fresc com el conte literari, que en els darrers anys no ha parat de guanyar adeptes. No debades el conte està reconegut com un dels terrenys més creatius i de personalitat més acusada dins la literatura, tan diferenciat de les amplituds de la novel·la com del calaix de sastre de l’anomenada narrativa curta, d’objectius més indefinits.

En aquest llibre es parteix del conte com a gènere consolidat, amb una llarga tradició al darrere, per donar prioritat a les seves lleis internes i a tot allò que determina la seva qualitat, sense considerar-lo un sistema narratiu rígid i tancat, sinó com un espai obert a les experimentacions i adaptable als canvis d’època i de mentalitat. Potser és que per reeixir en les propostes més heterodoxes no hi ha com haver assimilat una certa ortodòxia.

Les pàgines següents es proposen satisfer les expectatives tant del que se sent atret pel gènere i busca treure més profit de la seva lectura com del que aspira a practicar-lo i en vol dominar els recursos tècnics. Per aquest motiu, els capítols segueixen el fil didàctic de tot allò que cal tenir en compte en el moment d’escriure. Interioritzar aquestes possibilitats expressives és la millor manera de sentir-se còmodes davant d’un gènere que té la intensitat i la intel·ligència al seu favor.

Sovint s’han tergiversat els mèrits del conte dins el conjunt de la literatura. Alguns el consideren com un laboratori d’experimentació abans de llançar-se a la pràctica de la novel·la. D’altres fan passar per conte qualsevol text que no té les pàgines estipulades per a una novel·la, considerada com un objectiu de primera categoria. Des d’aquí defensaré la llibertat creativa de cadascú a l’hora de reunir paraules, però evitaré de considerar conte qualsevol text curt. Atribuir-li unes lleis pròpies no implica restringir els altres usos literaris, sinó l’intent de no perdre de vista unes habilitats virtuoses que entrenen qui les exerceix tant per a la novel·la com per a qualsevol altra expressió narrativa.

Al cap i a la fi, el conte literari és una ocasió per extremar la intel·ligència, un dels requisits comuns a totes les formes d’art enteses com a transmissió de continguts. El contista és algú que té la intenció de comunicar un determinat missatge al lector, i en lloc d’elaborar-lo amb fórmules evidents s’acull als procediments indirectes que li subministra la literatura. Desplega els seus recursos amb un esforç de síntesi i d’economia expressiva, fins que al final provoca uns efectes determinats en el lector. En la mesura que els efectes obtinguts responguin a les intencions prèvies, i que el tancament del cercle estigui al servei d’un sentit que transcendeixi la pura anècdota, el conte haurà complert la seva missió.

La nova versió del llibre respecta els continguts originals, però en la seva maquetació s’ha prescindit d’alguns subratllats didàctics per oferir un text més proper a l’assaig, de lectura més lliure. Alhora, per tal d’ampliar el ventall de referents, s’ha afegit un altre conte model – del mestre Pere Calders – a partir del capítol tercer, on els textos s’han seleccionat per la seva brevetat, pel seu poder d’exemplificació i per representar l’itinerari que va dels més clàssics, lligats a la tradició oral, fins als contes del segle xx. Són textos senzills, de potència ben mesurada, que serviran de mirall per comentar els recursos narratius.

Tanmateix, abans d’entrar en els recursos específics, els dos primers capítols estan dedicats a revisar la filosofia del conte i el seu procés de gestació més habitual, com una manera de crear un llenguatge de referència i obrir complicitats amb el lector. Després, del capítol quart al dotzè, hi ha una exploració particular dels recursos que decideixen el bon funcionament del conte. En cada aspecte exposo les consideracions teòriques al seu voltant —sense oblidar-ne el destí pràctic— i tanco amb l’anàlisi dels set contes de referència.

Per deixar el llibre a poc a poc, i amb una cordial invitació a la pràctica, proposo algunes recomanacions sobre els sistemes de treball personal i sobre els recursos narratius que val la pena d’experimentar. Finalment, hi ha unes propostes bibliogràfiques que poden completar les reflexions sobre aquest trajecte per l’univers del conte, a més de suggerir l’acostament a alguns dels contistes catalans més significatius.

Bona lectura.

Isidre Grau
Cerdanyola del Vallès
Maig de 2016