L’home que perseguia la veritat – Selecció de textos

Fragment 1 (Descripció d’Andreu Novell)  Pàg. 11-13

“Tothom que vagi tractar mig de prop l’Andreu Novell, et dirà que era una bona persona”, insisteix l’Esteve Cruanyes, però tot seguit un somriure murri li encén la fesomia. Admet que, en realitat, aquell homenàs no era fàcil de conèixer allò que se’n diu de ben a prop, sempre amb la punyetera habilitat per fugir d’estudi quan li convenia. Ell sí que li sabia molts racons. O més aviat els hi endevinava, que si una ganyota, que si una mà suspesa enlaire, quan deixava les paraules a mitges, i aire que vol dir vent. “Però totes les reserves no impediran que la gent el recordi com un bon home, l’exemple que qualsevol faria servir per retratar algú net de cor, prudent per naturalesa, amb una educació que li dóna un toc d’elegància, però amb un sentit de l’humor que tan aviat es tenyeix d’ironia com es torna sorneguer. Algú que mai no et faria una mala passada, algú que en trenta-cinc anys de viure a Sant Feliu no es va crear ni un sol enemic, potser per la seva tendència a buscar el cantó positiu de les coses, i sobretot de les persones”, i l’Esteve encara s’enardeix.

Ara bé, després de buscar-li totes les excel·lències, l’amic no es pot estar de repetir-se les preguntes que li continuen martellejant el cap. Com pot ser que un home tan planer, tan estable, a la vellesa es deixi vèncer per unes obsessions que li canvien el caràcter? Com pot ser que tanta adaptabilitat se li trenqui de la manera més abrupta? Ho diu i ho torna a dir, encara que de seguida se’n penedeix, perquè sap que no li és propi: amb més de vuitanta anys a l’esquena ja no s’hauria de fer interrogatoris d’aquest estil. Es vol convèncer que, amb l’edat, hi ha dubtes que perden el sentit, que no s’hi val a estranyar-se de res, però ha d’acceptar que el cas de l’Andreu encara li cou.

Li costa de pair que,  a punt de complir els noranta anys, el seu company de tantes caminades li sortís amb uns canvis d’humor tan sobtats.  De ser l’home més alegre del món, tot d’una se li havien disparat totes les rareses. Havia passat a ser un home encaparrat, amb reaccions brusques i mirades boiroses; res a veure amb el seu natural afable, gens recargolat, conseqüent amb el seu propòsit de buscar més solucions que conflictes. Mentre va ser casat, l’Esteve el considerava l’home més feliç del món, i quan va enviudar sí que va patir un sotrac, però l’havia superat bé i en tretze anys havia tingut temps d’emmotllar-se a viure sol, amb uns quants amics ben escollits, amb piles de llibres i bona música, i sobretot enamorat del sol i el mar que l’acaparaven matins sencers. Un pla de vida ben portat, que el feia aparèixer com un home senzill, tot i que potser alguns confonien amb simple, però l’Esteve presumeix d’haver après a llegir en els seus ulls perspicaços i assegura que el món no se li acabava, ni molt menys, en el seu carrer estret, a l’extrem del poble.

I malgrat tots els arguments que al·legui a favor, la veritat és que a principis del 2015, poc abans del seu aniversari, l’Andreu va desorientar a tots els que creien tenir-li la mesura ben apresa.

…  …

L’Esteve encara recorda que en aquelles primeres setmanes, entre febrer i març, no li acabava d’encertar els mals. Alguns deien que eren coses de l’edat que no perdona, quan la fragilitat de l’existència pesa més i totes les seguretats trontollen. Van ser dies de desconcert, molt durs, fins que se li va confirmar que la mala espina que duia clavada aquell home tenia nom i cognoms i que, al cap i a la fi, tot venia d’un crim mal aclarit.

 

Fragment 2 (Presentació d’Èric Noguera)  Pàg. 87-88

Per molt que s’ho pregunti, l’Èric Noguera no s’estalvia l’estranyesa: com pot ser que ara es noti tan lluny i tan a prop d’aquell disset d’abril, quan va arribar a Sant Feliu?. Llavors poc podia sospitar que aquella escapada de Barcelona li capgiraria el sentit de la vida, tan diferent del que havia mamat durant vint anys. S’hi havia avingut només per no discutir amb la seva mare, Xènia la imparable, que li recomanava un canvi d’aires, quan en realitat ho feia per matar-se la mala consciència de deixar-lo sol, com si pogués tornar a cometre aquell disbarat. Disbarat, disbarat, a hores d’ara ella encara no ha trobat una millor manera de referir-se al seu intent de suïcidi.

En canvi, ell se sent a anys llum d’aquell mal moment, de la idea obsessiva que l’havia dut a voler-se liquidar. Se n’havia avergonyit de seguida, tan aviat com havia despertat al Clínic, i ja tenia ganes d’esborrar-s’ho de la memòria. Com si mai no li hagués passat pel cap. I era que sí, que havia sortit d’ell, i només d’ell, aquella idea verinosa. L’informe facultatiu ho deia ben clar: temptativa de suïcidi amb efectes lleus. No calien altres eufemismes. S’havia equivocat, i prou. Ell, com l’Andreu Novell, també havia entrat en el xuclador de les obsessions. Però res no li estalviava la humiliació d’haver comès una criaturada, tal com pensaven el pare i la mare sense dir-ho en veu alta. Ell sí que ho llegia en les seves mirades congelades, culpables, com si no acabessin d’entendre aquell fill únic que els havia mantingut casats durant quinze anys, fins que havien decidit que no tenien més remei que separar-se. Aleshores, de cop, no li havien demanat pas permís, tot plegat el fill era algú que mai no s’havien molestat a conèixer per dins. No tenien mai temps d’escoltar-lo; aquest noi és massa rebuscat, deien. A l’hora de la veritat, tot va ser més que ràpid. A l’Oriol se li havia destapat l’enèsima infidelitat i la Xènia havia dit que prou. El nen ja ho superarà, que té quinze anys i va per lliure. I cinc anys després, al llit de l’hospital, ells dos l’observaven com si fos una espècie rara, un monstre, algú que els feia empassar una saliva massa amarga. “I si no el vam acabar de fabricar bé?”, feien cara de preguntar-se.  No és normal que un xicot de vint anys es vulgui matar, i encara menys que no doni una explicació clara de perquè ho ha fet. Allò d’una depressió per la baixada de l’expedient acadèmic no els acabava de convèncer, i si el burxaven, ell es posava histèric. No tenia ganes que li recordessin un gest tan romàntic com anacrònic. S’odiava per aquella nova patinada, una més entre les seves contradiccions, i els absurds el descol·locaven, potser perquè eren una taca en la imatge d’alumne brillant, algú que sempre ha anat amb la directa posada i mai no ha perdut el temps amb parides, solia dir tothom.

 

Fragment 3 (Aproximació a Eduard Vilamateu) Pàg. 180-181

“Més de cinquanta anys de tenir-te per amo i bon amic i cada vegada estic menys segur de res, Eduard. Van ser molts anys de viure en paral·lel, presumint de mútua confiança, i ara qualsevol entrebanc em fa dubtar de tot, com si hagués perdut el seny. O encara pitjor, com si hagués passat la vida dins d’un núvol de mitja bogeria i jo sense ni adonar-me’n”, havia escrit l’Andreu en aquell primer dilluns. Admetia que retrobar-se amb els Vilamateu li havia sacsejat l’ànima. Parlava d’uns sediments massa incòmodes, mentre que les aigües que abans li havien semblat clares, de cop se li feien tèrboles, endimoniadament tèrboles. Els seus pensaments negres no es limitaven a quan l’Eduard era l’amo d’una empresa, i ell, el xofer que el duia on li manava. Se li feia molt més aspre pensar en els deu anys de compartir dia rere dia, quan tots dos es consideraven al marge de les convencions, amb les classes abolides. I encara més si repassava els últims deu anys de l’Eduard, amb ell jubilat, sense contractes pel mig, quan només els unia un sentiment d’amistat, de pura solidaritat humana, aquella que es dóna gratuïtament, insistia ell, i les esporàdiques ocasions que es veien o es telefonaven eren ben lliures de ventilar tot el que els passava pel cap o per les tripes. Llavors l’Eduard, tan sarcàstic i amargadot,  hauria tingut l’oportunitat de treure tot el que li havia quedat a dins i sempre feia curt.

“T’arriba la mort, em vas quedant lluny, relativament lluny, confós entre tants records que deixen de punxar, però quan els papers tornen a parlar de tu, se’m regira l’ànima”, havia remarcat l’Andreu. Potser tenia ben poca importància que la gent que en vida li havia fet la guitza li tornés a buscar les pessigolles, ni que li discutissin els mèrits artístics, ni que recordessin el seu caràcter punxegut. Ho reconeixia, però encara l’indignava que tornés a sortir aquell accident tèrbol que, segons alguns, no havia pagat prou. Però, per què preocupar-se’n tant? Qui ho convertiria en notícia de primera plana? Només ell, el fidel servidor, s’ho prenia a la tremenda, com si l’interessat no s’hagués defensat en el seu moment. “Comprenc que m’esvero massa, potser és per l’olor de la mort que cada dia veig més a prop i, preocupant-me per tu, Eduard, intento allunyar-la”, confessava, com si hagués viscut massa endormiscat i el retorn dels vells fantasmes li intoxiqués la sang.

Mai no havia tingut l’Eduard per la millor persona del món, i encara menys la més conseqüent. Sabia que estava fet de clarobscurs, amb més detractors que amics, i només calia parar les orelles per saber els mocs que feien córrer d’ell a l’empresa… Però mana qui mana i un xofer està per complir amb la feina. Si el senyor Eduard tenia fama d’excèntric, no s’havia de sorprendre de les seves rareses, ni de les freqüents contradiccions. També ell n’estava ple: s’havia proposat fer de periodista i havia claudicat a la primera ensopegada.

 

Fragment 4 (Andreu Novell davant del mar)  Pàg. 253-254

Aquell matí del 16 d’octubre, en una platja pedregosa, el lloc del món on havia estat més feliç, li retornava la fesomia de la criatura que amb quatre anys ja estava ben avisada de la ratlla prima entre l’alegria i la tristesa. Un aprenentatge que mai no havia oblidat, perquè la vida no havia parat de donar-li la raó de com n’estan d’entrellaçades la felicitat i la desgràcia.

Ran del mar que s’encenia i s’apagava sota els capricis dels núvols, ell va comprendre que tota la seva vida estava teixida amb il·lusions i decepcions. Potser com la vida de tothom, puntualitzava, però a ell li havia pesat tant la desconfiança per les il·lusions que ja se les rebaixava tement les decepcions. Devia ser la manera d’impedir que els desenganys li fessin gaire mal, tal com sovint li retreia la Dolors, que l’hauria volgut més crèdul i optimista. Però tan escassa fe només valia per als seus projectes –aquells que sovint ni li sortien de la imaginació-, mentre li agradava fer d’espectador, i també d’incitador dels propòsits dels altres, amb aquell punt d’entusiasme que el feia passar per un home vital. Aquell matí, ran de mar, contemplava els seus noranta anys com un cristall llarg i transparent.  Per no sortir escaldat dels somnis, havia viscut per encoratjar els dels altres. Devia tenir raó l’Eduard quan mig se’n fotia d’ell: “Andreu, ets collonut, sempre amb la bateria carregada. Gràcies per deixar-m’hi connectar, què faria tot sol amb les meves neures?” Li aguantava aquelles bromes i d’altres, però ja li costava més de callar quan el prenia per un model de bondat. Ara més que mai comprenia que l’havia pagat massa car, al preu de moltes renúncies.

…  …

Tanmateix encara era viu, capaç de baixar a la cala, amb la pell que bevia del sol, mentre a la sang sentia el xarboteig de la felicitat que sempre li havia encomanat el mar. Podia sentir-se vençut, retut, però mentre es notés amb un alè de vida continuaria com si fos amo d’aquell tros de mar. El sol tornava a picar fort, els núvols s’havien allunyat, l’aigua el cridava; aquella aigua tantes vegades purificadora dels seus neguits, l’aliment del seu instint de llibertat, la reconciliació amb una existència tan dubtosa.

Li va costar d’aixecar-se. Tenia el cos cruixit i les cametes trigaven a respondre-li, però no tenia cap pressa. Només un desig profund, tan embriagador com el munt de desitjos que s’havia empassat en silenci. L’aigua el cridava i no la va fer esperar. Aquella fredor el reviscolava, sense esma de nedar, només de submergir-se i tornar a emergir, tantes vegades com li va semblar, fins que es va notar el fred arrapat als ossos i tremolava tot sencer.