1 – Inici de “Memòria del germà gran” (pàg. 2 i 3 de l’original)

Divendres

Aquell matí de divendres Maurici Perera tornava de tot. Tornava de Formentera a Barcelona; de la caseta de pescadors d’Es Caló de Sant Agustí al seu apartament d’Horta. Tornava de nou dies d’aïllar-se del món per revisar l’última novel·la; la novel·la que pensava titular “L’estranger revoltat”, el seu particular homenatge a Camus. Tornava del mar obert, de la pedra rosegada, del vent a la cara; i sobretot, del silenci sense internet, sense mòbil. Era la setmana santa del 2010.

Quan va entrar al vestíbul de LaNau92, encara no s’havia avesat a la idea de ser a casa. L’aterratge, però, va ser immediat, només de retrobar la fesomia del porter Josep Marquina, dret rere el mínim taulell de fusta de roure, l’àngel de la guarda d’aquells quinze apartaments individuals. Era un home agraït per tradició, prim de mena, enquibit a l’americana blava, el bigotet ben retallat, el somriure fidel, i, amb tot, aquell matí no s’ajustava al seu propi estereotip; en lloc de la mitja inclinació automàtica, quan el va veure aparèixer per la porta de vidre se li estirà el coll i se li arquejaren les celles, mentre s’empassava la saliva amb entrebancs. Com si l’agafés de sorpresa, i això que el tenia puntualment informat dels seus horaris de vol.

–  Bon dia, senyor Perera… Hauria… Hauria de trucar el senyor Albert Gallart… Aquests dies va preguntar per vostè… Crec que era urgent…

L’home feia cara de saber més del que balbucejava, però s’havia enrigidit tant que no era prudent forçar-li la discreció. Aleshores va pujar d’una sola tirada al segon tercera, prescindint de l’ascensor, i ja dins l’apartament enfosquit, després de descarregar la bossa i l’ordinador, tan sols va prémer el comandament de la persiana abans d’abandonar-se sobre el sofà, mentre les parets s’anaven il·luminant paulatinament. Mai no acabaria de saber si és bo que l’administrador de la finca sigui un íntim amic de la família; sobretot si és algú que no sap posar fronteres clares i et truca per qualsevol bestiesa. Però aquest cop en la veu encongida del porter hi havia llegit un obscur presagi.

L’Albert Gallart ja estava de vacances al seu xalet de Cala Montgó i va respondre al primer truc del mòbil, amb un sí? tan inquiet com si l’estigués esperant. Quan va confirmar que era ell -i no un doble que li hagués robat l’estri- i que ja havia tornat de ses illes, i que estava bé, perfectament, assegut al sofà de casa seva, aleshores va afluixar el to, com si en realitat no volgués res de l’altre món. Li coneixia els canvis de modulació i sabia que les dilacions de l’Albert mai no anunciaven res de positiu.

–  Dissabte passat, vaig intentar localitzar-te… el porter ja em va dir que tu… Bé, és que el teu germà, l’Artur… I també l’Alícia…

– Què cony volen aquells dos?

– Un accident… Entre Sant Martí Vell i Madremanya… El cotxe va sortir de la carretera en un revolt…

– Què? Què intentes dir-me?

– Sí, tots dos…

– Tots dos, què?

– Tots dos morts, i el fill en coma…

2 – Dins de “Memòria del germà gran”, pàg. 65 i 66

El 20 de novembre

Sempre m’ha xocat que la gent anomeni el 20 de novembre del 75 com el dia que va començar la nostra veritable història, quan jo recordo la data amb una condemnada gelor, com si se’ns hagués mort tot el que dúiem al darrere i no estava gens segur de què ens esperava. Era un regust de buidor marejadora, més un sentiment de desemparança que no tenia res a veure amb l’eufòria que tots insistíem a demostrar-nos. Potser és que en aquell dia se’ns van acabar moltes coses que fan de mal valorar i a mi se’m van regirar de cop i volta les tripes, amb unes sensacions massa etèries, difícils de precisar.

El sentiment que ara em torna és d’una infinitat soledat, mentre que en aquells dies vaig estar més envoltat de gent que mai, potser perquè érem molts els que esperàvem la fi del dictador i, a més, els d’Artdevidre estàvem fent un seguiment rigorós del dia a dia, ja que preparàvem el número que havia de sortir del març del 76, i que realment seria el darrer de la sèrie, gràcies a tenir-lo força estructurat. De fet, el 20 de novembre va ser la darrera vegada que vam coincidir tots els del consell de redacció, entre una multitud que volia celebrar aquella mort tan esperada. Poc després l’Olga va tornar a París, en Xavier Rocatti es va ficar en política activa, i a principis d’any l’Alícia ens va fer saber que estava embarassada i que el metge li exigia repòs absolut. Sense fer gaire soroll, el grup es va autoliquidar. Va ser com la caiguda d’un castell de cartes, tan sols que les cartes érem nosaltres mateixos.

La nit del 20 al 21 tot era a punt per a la celebració. En Vilademunts ens havia passat instruccions precises per quan saltés la notícia, només havíem d’activar la roda de telèfons. La vam engegar a primera hora del matí, mentre la ràdio retransmetia música sacra i a fora el silenci es propagava amb una atonia desesperant.

No passava res. Tant de temps de somiar amb aquell instant, d’imaginar-lo com l’esclat de la revolució, i al carrer tothom callava, igual que en un funeral. Cap al tard, de manera esglaonada, tots teníem una cita al carrer Iradier, tancats a l’apartament de sobre el taller amb la consigna de no armar gaire soroll. Ens hi vam aplegar molts més dels previstos, amb coneguts de coneguts. Jo mateix hi vaig anar amb l’Elena Girós, una bona amiga d’aquella època que no trigaria a perdre de vista, i em vaig quedar molt tocat quan l’Alícia ens va confirmar a tots que l’Artur no havia trobat bitllet de tornada de Las Palmas fins a l’endemà. En aquell clima tan tens, ella ens va llegir una nota del seu marit, molt emotiva, on ens assegurava que el seu pensament era amb nosaltres i que el comptéssim a l’hora del brindis. Eren dues ratlles, més que suficients per deixar-me ben tou i lamentar un cop més tenir-lo tan lluny en aquella hora tan incerta. Enmig de l’exaltació, amb unes alegries massa crispades per al meu gust, hauria volgut abraçar el meu germà i dir-li que ja n’hi havia prou de mals rotllos, que havíem de signar la pau. Però l’Artur no hi era i jo, sense buscar-ho, vaig caure en un dels meus rampells depressius. Només vaig brindar amb l’Elena i els quatre que tenia més a prop, mentre l’Alícia, convertida en el centre de totes les mirades, sí que estava exultant, prometent-nos meravelles per després de la mort de la bèstia negra, deia, com si el retorn de la República fos cosa de quatre dies. Tothom es divertia molt amb ella i les seves pel·lícules de color rosa, i encara més quan ja s’havia engatat i es va marcar un tango patètic amb en Xavier Roccatti. Mentre la gent feia rotllana al seu voltant, jo em vaig arraconar amb les tripes regirades i només em passava pel cap que tot hauria estat molt diferent amb el meu germà a prop.

No recordo gran cosa de com va acabar la nit, perquè m’havia pres un àcid i, sumat a l’alcohol que ja duia a dins, vaig caure rodó.

3 – Inici de “A la ciutat dels solitaris”, pàg 83 i 84

Despertar

Segons l’atestat, l’accident va ser a les 17:35, però ell encara creia que devia passar abans. D’una cosa, sí que n’estava absolutament segur, quan sortien del pàrquing del restaurant faltaven cinc minuts per les cinc, perquè es va mirar el rellotge i va pensar “aquests dos ja em tornen a embolicar, no podré mai amb ells”. Força estona abans, a les quatre i deu, també se l’havia mirat i havia decidit que no podia esperar ni un minut més. Arribaven els cafès i ell encara no havia dit el que havia de dir. Amb les presses, ho va acabar traient amb poca traça, amb un atropellament que li confonia les idees, i tan clares que les tenia, es pensava abans. La mare, tan elegant i conciliadora com de costum, va empal·lidir i s’afanyà a intercedir perquè el seu home s’estava posant com un globus a punt de petar: “Deixa’l que acabi de parlar, després et queixes que no té iniciativa”. Quan ell ja ho havia pogut abocar tot, i encara insistia sobre els avantatges del projecte, el pare el va tallar de sobte, però forçant la calma i mirant-lo amb una insòlita tendresa als ulls, posant-li la mà damunt la mà, extenuada sobre les tovalles, encara va precisar: “Escolta’m, Pere, fill meu, no havíem quedat així, i tu saps que ara em dónes un disgust de mort”. Aleshores l’únic que se li va acudir a la mare va ser encendre un somriure dels seus, dels més optimistes, i va exclamar “ei nois, potser que us relaxeu, ja en continuarem parlant a casa”. Eren gairebé les cinc i els del restaurant feia estona que els miraven malament.

No podia haver transcorregut tant de temps. Havien dinat a Sant Martí Vell i l’accident va ser força abans de Madremanya. Deu minuts de carretera secundària, màxim quinze, amb contínues ziga-zagues i el sol de març que va declinant, que t’enlluerna de mala manera, malgrat que el pare duia les seves ulleres fosques, les més amples. La mare ja l’havia advertit abans d’entrar al cotxe “i ara tu no corris, que estàs massa exaltat”. I tots tres asseguts a dins, callats com tres mussols. El conductor, que només veu la carretera; la copilot, que li clava mirades de ganivet i s’empassa la saliva, i ell, enfonsat al seient del darrera, com l’àrbitre mut d’un partit de tenis, un àrbitre massa perplex. Silenci, males cares, i el pare que tot d’una apunyega el volant i crida com si se li escapés l’ànima: “Que et dic que no m’ho pots fer això, a mi no!, a mi no!, després de tot el que…” Sap, i ho podria jurar on calgués, que l’home no va acabar la frase, perquè cadascuna d’aquelles paraules que separades no deien res se li va clavar al cervell i li va fer mal quedar-se sense saber tot el que. Encara devien rodar uns segons més, ja que era conscient d’un dolor agut a les temples, però no devien ser gaires perquè associava les punxades a la visió del revolt tancat i una sobtada intuïció, fatídica, que no va durar gaire.

Uns quants mesos després el pagès que aquell dia circulava amb el tractor pel camp de sota, li confirmaria que el Volvo negre havia saltat recte com una fletxa. “Maleït revolt, tants que l’han palmada i ningú no hi fot res”, li diria l’home, força emocionat de saber que ell, el noi jove que anava a dins, sí que se n’havia sortit. A l’asfalt els experts havien trobat indicis d’una frenada brusca, insuficient, però ni ell mateix la recordava, perquè l’únic que li tornava d’aquell instant era el sol encès sota els núvols i el cel que de cop esdevé negre. El pare i la mare, morts a l’acte; ell, deien que un mes en coma, tot i que en realitat van ser vint-i-nou dies.

4 – Inici de “La paret de vidre”, pàg 198 i 199

“Si algú et veiés des de fora, et prendria per boig”, és el primer que se li acut, però s’ha adherit com una sargantana al vidre i no troba el moment de desarrapar-se’n. Potser és que necessita la mica de fredor perquè no li exploti el cervell de tan calent. O és que ja s’hi troba bé, amorrat a una paret que el priva de caure al buit, el no res que ha temut tantes vegades durant el darrer any, quan encara creia haver guanyat la batalla de la memòria. Ha treballat dur, se n’ha sortit de tot, i ara li ha bastat rebre una carta per tornar-se a sentir perdut, desorientat. “Amb la memòria no n’hi ha prou, és evident”, es repeteix, incapaç de moure’s.

Sap que és absurd quedar-s’hi, així de crucificat, contra la paret de vidre, però no té pressa per reaccionar. Li torna la vella fantasia de travessar el vidre i començar a volar, com a les llargues hores de petit amb el front enganxat a la finestra de Muntaner. Llavors no havia aconseguit eixamplar els límits d’aquell pis llarg i estret. Però ara és diferent, està sol al seu nou despatx i ningú no li ha de manar què fer o deixar de fer. Es pot embeure tota la claror del dia, pot sortir al balcó i menjar-se l’aire, però ja no li valen de res les quimeres de colors. No pot ignorar que tenia trenta-tres anys quan un accident el va deixar clavat, fora del món, i malgrat que al cap d’un mes va ressuscitar, la doctora Rebull el va advertir clarament: “Pere, d’aquesta te n’has sortit, celebra que estàs viu, mira cap endavant, però pensa que res no et serà fàcil, hi ha coses que no estan prou clares…”. Se l’havia cregut pel que fa a tirar endavant, obstinadament, tant com si fos invulnerable, sense aturar-se en quines coses la doctora no veia prou clares. Ara, gairebé un any després, una carta certificada el fa tremolar de dalt a baix, li remou els racons foscos. Li torna l’olor de desfeta.

De sobte, reacciona; potser no n’hi ha per tant. Està viu, sencer, al seu lloc de cada dia, prop del finestral amb l’alzinar als seus peus, aquest llit verd que li escalfa la imaginació, com si s’hi pogués deixar anar i fer-hi tombarelles i més tombarelles, igual que s’ho pintava de petit, tot sol i sense arbres al davant, que al pis de Muntaner no en tenia. Ara, al fons del paisatge li queda la primera línia de la costa, amb prou enrenou per atordir-se i no pensar en res més. També s’adona del cel tèrbol que de blau vira cap a gris sobre el mar i confon els límits. Massa calitja, com la que li torna a emboirar els pensaments, mentre insisteix clavat al vidre, buscant-hi la llibertat o un altre dic de contenció, qui sap. “Si ets tan intel·ligent com diuen, no divaguis i pensa en positiu”, s’acaba imposant.