(primera página)
Isidre Grau
Si en Gabriel Ruz va tornar de Copacabana un dissabte a la tarda, el mateix matí del diumenge, amb l’excusa d’estirar les cames, ja caminava riu amunt per certifi car amb els seus propis ulls que la planta de l’Omniplàstica estava tancada i ben tancada. Soledat i herbes salvatges al voltant del recinte. Des d’aleshores s’havia dedicat a llargs mesos d’oblit, però avui no s’ha volgut perdre l’ocasió d’entrar-hi.
Han passat deu anys des que es va deslocalitzar la darrera màquina de la fàbrica i les naus han conservat l’aparença discreta del seu mig segle de fun- cionament, quan no hi havia cap utilitat en plàstic que es deixés de resoldre. Ara tan sols hi ha un enorme cartell, damunt la porta encadenada i rovellada, que informa dels cent cinquanta mil metres quadrats en venda, malgrat que la crisi no fa preveure un immediat canvi de destí.
Per ser precisos, no és que hi hagi cap estat d’opinió sobre el futur dels terrenys —i encara menys de les naus, d’enderroc inevitable—, ni cap reivin- dicació social pendent, ja que la zona està industrialment desclassifi cada i s’hauran de donar circumstàncies ara impensables fi ns que un promotor gosi reurbanitzar-la. Mentrestant, ningú no es queixa, i els supervivents d’una plan- tilla de mil dos-cents que en van viure i prosperar, ara hi passen pel costat amb aquella vaga melancolia, si no és amb una distreta indiferència.
No obstant això, en les darreres setmanes un anunci ha sacsejat els ànims tant dels nostàlgics com dels àvids de noves experiències. Seguint una tendèn- cia en voga, un grup musical s’ha sumat a l’organització de concerts en espais industrials caiguts en desús. Per a avui, un esplèndid diumenge de primavera, s’ha programat el Rèquiem de Mozart en les antigues naus de l’Omniplàstica. La resposta no pot ser més favorable: les mil dues-centes localitats posades a la venda s’han esgotat i en aquests moments el públic ja està entrant a la nau més llarga i ampla, rigorosament depurada de vestigis productius, on s’ha instal·lat la gran plataforma que ha de reunir orquestra i cor.
Quan en Gabriel Ruz va saber del concert, s’ho va callar com un mussol, cosa sorprenent en algú amb fama de xerraire i ocurrent que s’havia guanyat molts amics tant al poliesportiu com al club social on arrasava en els escacs. Els pocs companys que, per atzar, sabien que havia exercit de peix gros a l’Omniplàstica, no s’havien callat les insinuacions de mal gust, però ell es posava el dit als llavis, que no admetia distraccions amb la reina en perill.