Veig vidres de colors, groc, taronja, blau, verd, fúcsia, i el sol que els encén pel darrere. Només que mogui una mica el cap, la gamma varia, com si l’enramada de flors tingués vida, com si els pètals plomats fossin de debò i un aire suau els bressolés. És un calidoscopi que em té fascinat, però el prodigi continua amb el llampurneig sobre la cristalleria de la taula parada, amb la vaixella blanca dels filets d’or i les tovalles blanques, brodades amb raïms blancs i amb més randes que teixit. La taula on d’aquí una estona ens asseurem tots i les criatures deixarem parlar els grans, menjarem sense obrir la boca i farem servir els coberts quan toqui. Però ara tothom està parlant – conversant, en diuen ells – a la sala que dóna al passeig, la dels sofàs morats i les cortines de vellut amb borles que fan pessigolles, i jo m’he escapat fins a les portes corredisses que tallen l’arcada del menjador. Tinc el nas ben posat a l’escletxa de dos dits que hi ha entre les dues fulles i penso que si mon pare em veu me l’aixafarà. Però això no passa, ni passarà, i jo miro i faig que l’escletxa sigui de tres dits, de quatre, per poder bellugar millor el cap i fer que els colors canviïn, que els ganivets i les forquilles brillin i que les llàgrimes de la làmpada m’enlluernin… (pàg. 22)

***

Quan vaig girar la maneta, havia tancat els ulls, preparat per a qualsevol desastre. Abans d’obrir-los, el núvol de vapor em va llepar la cara. I dins el núvol, algú que es movia sota la dutxa. La silueta d’una dona. Ella.

– Glòria, tu? Mala puta!

Sí, li vaig dir mala puta, la primera vegada que em sortia de l’ànima. Ni tan sols se m’havia ocorregut quan només podia maleir-la de pensament. I ella va riure, com si li fes gràcia. Ara m’adono que hi ha paraules que fermenten en el silenci, fins que maduren en el moment més impensable.

– De puta res, Tomàs. Tu saps que l’últim que faria és vendre’m. En això no he canviat.

No, no havia canviat. Potser els cabells, més curts qe abans i amb una barreja d’aram i taronja. El cinisme era el mateix de dos anys enrere. I la més absoluta falta de timidesa.

També, el mateix cos, magnífic, ara amb la pell esgarrifada per l’aigua. Ni una gota de greix, ni una costella marcada. I el pubis negre, igual de ben retallat. (pàg. 128)

***

El buit que m’havia deixat era massa inquietant. Ni que fos per no pensar-hi més, vaig refugiar-me en les ganes de pintar. No sortiria de casa en tot el dia. Em tornaria a concentrar en La temptació. Estava segur de saber mirar-me el quadre de manera diferent. Al cap i a la fi la dificultat es concentrava en l’expressió de sant Antoni i, com si estigués imprès en el cel de Barcelona, l’estava veient amb nitidesa. Només es tractava de traslladar la imatge dels núvols a la tela.

– Que no ho veus? És un home en estat de gràcia – em repetia Gabriel – Només li has de saber captar aquesta energia que el travessa. (pàg. 170)

***

Parlar-me de serenitat en aquells moments era provocar-me el diable de dins. I el diable em va manar que m’aixequés, que l’amenacés amb el puny crispat que no vaig deixar caure sobre ell, i, sobretot, que el fulminés amb els ulls i amb les paraules ben mastegades.

– Vés-te’n a la merda!

Ja havia sortit del despatx, volava escales avall, i ell encara em perseguia amb les seves raons.

– Tomàs, pensa que de vegades tot depèn d’un acte de valentia radical…! (pàg. 192)

***

Un altre dia. Em podria quedar al balcó, observar aquesta llum tan poc habitual amb què avui es desperta Barcelona. Són els matisos d’uns núvols molt marcats després d’una nit de vent, uns relleus poc freqüents a Montjuïc i uns raigs de sol que es concentren sobre el Paral·lel i el Raval, vés a saber si per recordar-me que existeixen. (pàg. 206)

***

Ara em pregunto si hauria estat capaç de continuar, si no hagués estat per aquell gest fatídic. Estava realment disposat a seguir-la? És impossible saber-ho del tot, com no crec que ho sàpiguen ni els que arriben al final, tal com diu el mateix Camus. Però aquella nit fèiem com si la mort no ens importés gens. Ella ja s’hi veia a la porta. Jo només la seguia, amb les mans que es deixaven guiar per les seves. “Més fort, més fort, no tinguis por!”. L’èxtasi que li encén la cara. El mocador vermell cenyit al coll. La pell contra la pell. “Tomàs, no pensis més, estavella-t’hi”, sé que em repetia jo. (pàg. 209)