París, 1930
Quan l’Horacio Valdevieja va comentar, aquell que passeja amb ulls de nàufrag és Dalí, en Pau Benavent es va dedicar a espiar-lo amb la rara fascinació que a vegades ens provoquen les follies diferents de la nostra. Hauria volgut copsar d’una manera definitiva allò que fa possible un geni, però les intrigues de l’Horacio li destorbaven qualsevol inici de claror. Aquella dona amb aires de princesa russa defenestrada és la que li ha cedit l’Éluard, li continuava murmurant l’espanyol, mentre, per l’altre costat, Renée, bulliciosa, no deixava de sospirar, ah, mon petit Paul, t’hi has de fixar bé, en aquesta gent, aviat arribarà la teva hora i has de fer un paper immillorable, immillorable. I els dits de la dona s’entretenien a afinar-li les puntes del bigotet i a resseguir-li l’estirament de les galtes, i si l’endevinava massa absent o amb el neguit retratat a la nou del coll, ella s’enriolava amb coqueteria de saló i li recordava que no has de témer pas res, jo sóc al teu costat, mon chéri.
Abans de moure’s de Vinyes, i fins quan Barcelona ja se li havia fet petita, les seves imatges d’allò que passava a París eren tan incertes com les d’un mirall bonyegut. Sabia que Miró i Picasso ja s’hi havien fet un nom, un espai, a l’avantguarda. També sabia que les excentricitats de Dalí eren ben vistes pels surrealistes i això ja era prou motiu per engrescar-se i tractar que l’acceptessin en els seus cercles. La mare havia rebut l’anunci del viatge amb un sobreeximent de cor, però el pare, liberal i mal informat, havia estat partidari de deixa’l que es desfogui i que sàpiga de quina peça les gasten pel món. L’única advertència que li havia fet, ja a l’estació, és que una cosa és tenir tremp d’artista i una altra és ser un capsigrany, i que no et barregis amb aquests tabalots que publiquen manifestos per girar el món a l’inrevés i escupen el retrat de sa mare.
La treva consistia en l’estada a París durant un mes i a casa d’uns cosins segons que voten dretes. Ja sota els efectes de l’enlluernament, en Pau es descobrí tan descordat com per engegar a dida la parentela i establir-se a l’àtic de l’Horacio Valdevieja, un sevillà de la inacabable bohèmia meteca, que tenia la virtut de fantasiejar amb credibilitat sobre els temps a la Residencia de Estudiantes de Madrid i les calaverades dels de la Orden de Toledo. El termini d’un mes, màxim fins a l’acabament de l’estiu, també s’anà allargant, tot i les cartes paternes que apel·laven, successivament, a la paraula donada, a l’honor dels Benavent, al seny i a la continuïtat del cognom.
Així, aquella nit de “L’âge d’or” al Studio 28 ja passava dels cinc mesos d’estada. I Renée no li respectava l’angúnia de sentir-se menut entre el tot París i li pessigava l’orella, el coll, ben segura de tenir-lo sota la seva protecció, o sota el seu domini, que diria ell, i no havia pas de desfer-se’n, que al capdavall era la directora de la galeria i persona d’influències, sagrades influències, i també era vistosa, madura, un pèl excèntrica potser, que li agradava de veure’s voltada de jovenets i presumir de ser més generosa que una lloca. I l’Horacio ja li ho havia dit i redit, agafa-t’hi fort, que li has entrat pel cantó flac, i de passada a veure si et desmama. I Dalí continuava escampant la perversa malenconia al buit, mentre la sala s’omplia de bohemis i senyorassos que no sabien pas del cert què anaven a veure.