El pessebre quiet

Escriure, escriure, escriure… D’on ens ve l’aposta per les paraules? Què ens fa creure que seran bones companyes de viatge? El plaer estètic? Una assegurança contra les incerteses? El control del caos? Probablement, tot això i més, o res de tot això. No importa gaire esbrinar-ho, mentre per dins continuem sentint l’atracció que ens hi fa confiar.

Tanmateix, els pactes amb les paraules demanen constants revisions. No per dubtar del seu poder, sinó de l’ús que en fem, dels canvis en el sentit de l’escriptura al llarg del temps.

Ara penso en aquell nen que als deu anys va començar a escriure novel·les. Què sabia? Què buscava? D’on treia l’energia per ficar-se en una aventura tan temerària?

Sigui el que sigui és ben segur que tota aposta arrela en uns orígens, en una forma de percebre la realitat.

Com havia viscut aquell nen el seu primer paisatge?

Tot el que me’n queden són visions filtrades pel temps, pura subjectivitat. Sé que tan sols és una percepció íntima, qui sap si sense fonament. Ho admeto i no defensaré pas el contrari, però si trec el cap per algun racó de la infància és com si m’endinsés en una capsa de suro, en un d’aquells diorames de pessebre que ens agrada contemplar amb tot el seu detallisme, però on mai no passa res. No hi ha rellotges, el temps s’hi ha aturat, els arbres no fimbren i les figuretes semblen atrapades a mig moviment.

Quietud, silenci.

Si hi insisteixo, el pessebre es fa més gran, fins a prendre unes dimensions considerables. Hi puc pintar núvols de colors, un sol intens o esmorteït, més arbres, camps, carrers, carros i cotxes, i si entro a les cases, veig les parets pintades o empaperades, amb predomini dels tons ocres, i tot de mobles tallats per un mateix patró. Si m’hi fixo molt més, hi descobreixo gent que es belluga a càmera lenta, com si se’ls esgotés la corda.

Llavors em pregunto, és que vaig viure en un desert? No, segur que no. Està provat que vivia en un poble, amb una llarguíssima col·lecció de cases –un poble com una serp de dos quilòmetres–, habitades per famílies i, entre totes, la meva. Allà on s’acabaven les cases, hi havia grans extensions buides de persones, sense cap obstacle que amagués la serralada, amb la taca fosca dels boscos; res no impedia travessar els camps de blat o les vinyes que verdegen. Arreu, sorgien els arbres que marquen el pas de les estacions; l’herbam esponerós a la primavera i ressec a la tardor; pedres i més pedres. Potser no era un paisatge extraordi­nari, però els forasters que venien de ciutat el consideraven molt agradable i benèvol, sobretot a l’estiu, amb l’aigua fresca de les fonts. En tot cas, un paisatge mereixedor d’unes quantes postals.

La vida quotidiana ens demostra que hi ha gent perfectament capaç d’anar subsistint al marge de tot el que l’ha precedit, com si la lluita pel present només consistís a superar les dificultats diàries. Potser sí que es pot viure ignorant l’abans i el després, però no es pot escriure sense els sentits atents al passat; escriure –quan es tracta de fer emergir veritats– demana uns tractes oberts amb els orígens, amb tot aquell patrimoni que, inexorablement, va quedant envaït per les ombres i les trampes de la memòria, però que de tant en tant ens demostra la seva vigència.

La infància pot ser una pàtria massa incòmoda per dur-la tothora arrossegant a la maleta. Com també se la pot confondre amb un indret tan llaminer que convidi a ancorar-s’hi per estalviar-se els riscos de mirar més endavant. Sigui com sigui, qui vulgui escriure l’ha de convertir en el seu territori franc, aquell que li assegurarà una visió més transparent dels nous panorames que es proposi explorar. De sobte, els personatges que ha imaginat de forma aparentment arbitrària ja no li semblen tan ficticis i li sorgeix la sospita: ¿No serà que escriure és un bon pretext per revisitar els antics paisatges? ¿No serà que hi ha fantasmes recurrents que ens entrebanquen el futur?

Girar a l’inrevés les butxaques de la infància no es fa amb l’esperança de trobar-hi bitllets dels grossos, sinó més aviat amb la il·lusió de descobrir-hi monedes oblidades, tot plegat potser xavalla. Perquè, al cap i a la fi, són els detalls menuts els que millor conserven les aromes de l’experiència i acaben sent la porta d’accés als enigmes més tossuts.

Rebobinar l’època de la vida en què les coses ens queden gravades en tres dimensions i a tot color és lliurar-se de forma distesa a tantes pel·lícules que duem a dins, que probablement ja tenim assimilades, però que ens poden sorprendre amb els matisos més inesperats. Potser perquè sempre arriba un punt que ens importa més el procés de rodatge que l’argument.

Ara em situo davant de la meva gran capsa de suro. Hi observo unes quantes escletxes per acostar-hi l’ull i deixar-me sorprendre pel que veig. Em ve de gust d’entretenir-m’hi, amb l’ànim reposat, la mirada indulgent i el punt d’humor que vivifica. Ja no penso que les pedretes o les espines dissimulades per la pols em puguin causar dolor de cor. Més aviat m’ho imagino com una manera d’eixamplar el pas de la sang.

Escenaris, figures i moments m’esperen dins la capsa de suro. M’hi endinso.