Els tractes amb les emocions

Convé escriure sota la influència de les emocions? És millor deixar-les refredar, ignorar-les o matar-les del tot? O potser cal guardar-les al calaix, mentre confiem que el pas del temps les faci bones per redactar les memòries?

No crec que hi hagi una única manera de treballar amb les emocions, una de les matèries bàsiques de la literatura, i alhora, una de les més delicades de tractar. Tanmateix, entre tanta diversitat de pràctiques, sobresurten un parell de grans opcions entre els escriptors: els que solen basar-se en la realitat viscuda, i els que prefereixen parlar del que veuen quan miren cap enfora, a través d’una finestra real o imaginària, i fabular-ho amb plena llibertat.

Tot i els distanciaments volguts, és difícil de creure que hi hagi algú que deixi radicalment de banda la pròpia experiència, amb les emocions i les vivències que s’hi associen. Ja sigui per parlar d’aquest món o per inventar-se una altra galàxia, darrera de l’autor sempre hi ha un jo determinat i el resultat de l’escriptura sempre serà conseqüència del seu bagatge vital i, sobretot,  de com ha après a condensar-lo i transfigurar-lo.

Els contistes, si volen explicar una història potent i significativa, són els que estan més obligats a aquest alambinat procés de destil·lació de les emocions. Tal com ens recomana Horacio Quiroga en el seu particular decàleg per a contistes: “No escriguis sota la influència directa de les emocions, deixa-les morir i evoca-les després”.  I el manament és molt oportú per reforçar les tesis de Julio Cortázar quan es refereix a la quintaessència del gènere: “El conte literari de validesa universal és el que genera una visió dinàmica que transcendeix espiritualment la realitat descrita”. I també, el que apunta Jorge Luis Borges: “En tot conte han de conviure dues històries, una d’explícita (que deriva de l’argument concret) i una altra d’implícita (que captem segons les connexions amb el nostre inconscient i els referents culturals previs)”.

Aquesta predisposició a condensar molt en poc espai no ha de ser privativa del conte, sinó que és desitjable que s’estengui a la novel.la i a qualsevol forma de relat. Com diria Italo Calvino, en el temps de la velocitat i de la lleugeresa no podem pretendre que se’ns escolti/llegeixi amb muntanyes de paraules. La literatura cada vegada haurà de concentrar més els seus efectius si vol col·locar el seu missatge entre l’audiència.

Segons el mateix Cortázar, el bon conte – igual que la fotografia magistral – ha d’obrir una finestra que projecti la intel·ligència i la sensibilitat del lector cap a alguna cosa que vagi més enllà de l’anècdota literària. A tal efecte, perquè aquesta obertura es produeixi cal explorar la matèria literària en el sentit de la profunditat, amb una extrema condensació del temps i l’espai, que han de quedar sotmesos a l’esmentada alta pressió espiritual i formal. En cas contrari, si el conte està escrit sense tensió, no sabrà posar en marxa les necessàries expectatives per fer-se llegir des de la primera a l’última ratlla.

En la novel·la, els procediments per aconseguir una tensió i una intensitat equivalents no passen pels mateixos recursos. La novel·la obre multiplicitat de personatges, situacions, espais i temps sota una aparença de cartografia oberta, però si aspira a captar l’atenció del lector haurà de procurar que tots els elements estiguin connectats amb uns nuclis consistents, uns pals de paller que mai no s’han de perdre de vista. En el fons, allò que atraparà la complicitat del lector ha de sorgir de la traducció de moltes apreciacions internes de l’autor, filles de sentiments i d’idees preexistents en la seva sensibilitat. Per això els temes que perduren en la nostra memòria de lectors són els que aglutinen una realitat molt més àmplia que l’anècdota utilitzada.

Així, mentre que en el conte la referida pressió espiritual i formal es produeix per la cristal·lització de petits indicis amagats, en la novel.la sol arribar per una sàvia i calculada acumulació de referents. L’obertura desitjable arribarà en aquest cas mitjançant la coherència interna de tot el que s’ha posat en joc a l’hora d’explorar el recanvi ofert al lector.

Amb aquestes consideracions anem a parar a la conveniència d’aconseguir que l’obra respongui a unes motivacions profundes, gens gratuïtes, per part de l’autor. La seva implicació personal amb el tema plantejat – que no pressuposa un caràcter biogràfic, però sí una ressonància íntima – és la base per escriure des de la intensitat i la tensió.

Sembla, doncs, que contra la tendència de la literatura actual a retransmetre una visió directa i no manipulada de la realitat observable, s’imposen els procediments d’alta condensació. Per tal d’il·lustrar-los, se m’acut una situació metàforica: si ens prenem la realitat com una llet en el seu estat natural, beure-se-la tal com ens arriba pot ser molt profitós però sense cap valor artístic afegit; en canvi, el que fa l’escritor amb aquesta llet és sotmetre-la a una dessecació – mitjançant l’estudi, l’anàlisi, el contrast o l’experimentació – fins que n’extreu l’essència, o sigui, l’extracte sòlid. A continuació ja està en condicions de tornar a diluir aquest extracte en un altre medi líquid de la seva elecció, que és el que procedeix del seu saber estilístic i de la història que ha escollit per vehicular les seves idees. Del producte resultant d’aquesta inspirada manipulació en solem dir literatura.