Ciutadà Canalda
Inici (p. 9-10)
Vuit anys. Vuit anys fa que em guardo aquesta història. Veus, apunts, documents. Tot ben desat en un arxiu, mentre els pensaments no han parat de tornar-hi sovint. Va, deixa-ho anar d’una vegada, treu-t’ho de dins. I tot seguit la rèplica, deixa-ho córrer, no tens dret a remenar-ho.
Fets de Fígols (pàg. 64-69)
CD-2
Ara torno a escoltar la gravació i comprovo que comença amb una certa declaració d’intencions, com si finalment l’esperit d’ordre entrés en els seus propòsits.
– M’ho he estat pensant i repensant, i crec que abans de posar-nos de ple a Peguera convé que parlem de Sant Corneli; al cap i a la fi allà on es van covar els orígens dels Canalda.
Orígens de la família Serracanta (pàg. 234-239)
13 de maig
Abans que en Romà Canalda em parlés de la família Serracanta, jo ja n’havia tingut una primera versió gràcies al senyor Edmon Rotger, el cronista nonagenari de Montcerdà; algú amb una memòria personal prodigiosa i amb tanta curiositat i mètode com per apuntar-s’ho tot i anar lligant caps al llarg del temps -amb més extensió que rigor, deien alguns.
Visita a Peguera (pàg. 389-396)
12 de juny
Amb tantes ganes d’allunyar-me de tot que no vaig valorar prou l’advertència d’en Romà Canalda. “No tinc tot el temps del món”, m’havia dit i jo m’ho havia pres com un dels seus histrionismes. Posats a fer cas de l’Emma, la meva visita podia esperar uns dies i mentrestant agafaria més perspectiva. D’altra banda, ja era hora de conèixer Peguera i només esperava dir-li que ja hi havia estat.
Setanta-tres dies amb el pare
Inici (p. 13-14)
A la mare només li havies de donar un fil de res, una punta de l’argument, i ella et reconstruïa la història sencera. Descabdellava tot el que havia passat, o almenys tal com li havia arribat a les orelles, tant si era un cas relacionat amb la nostra família —els vius o fins un parell de generacions enrere— com amb els asssumptes tèrbols del veïnat.
Matar-se a treballar (p. 63-68)
No tenia ni idea de quina era la gran feinada que tenia prevista el pare per als dies d’estar allà dalt —jo encara pensava que seria qüestió de dies—, i encara menys sabia quin paper podia jugar jo que no deixava de ser un aprenent de tot. La meva experiència es limitava a haver après a regar i a cavar l’hort que teníem a dos minuts de casa, a col·laborar en la collita de les patates, a omplir els cistells amb tota mena de verdures i llegums —havia après bé el que es pot collir i el que encara no és prou madur—, però també m’havia fet expert a esmunyir-me tan aviat com podia de les obligacions.
La soledat (p. 77-80)
Ara, quan rellegeixo el Walden de Thoreau, i penso en aquells primers dies a Les Barreres, m’adono de com em va ser difícil de plantar cara a la soledat. Jo estava molt lluny de deixar-me influir per la sensualitat de la naturalesa, almenys tal com ell la presenta:
«Fa una tarda deliciosa, el cos és un únic sentit i s’omple de plaer per cadascun dels seus porus. Vaig i vinc per la Naturalesa amb una estranya llibertat, com si formés part d’ella mateixa.»
Una barba recargolada (p. 141-145)
Al cap de tantes setmanes, la barba serrada i fosca del pare no tan sols havia grisejat, sinó que s’havia convertit en un embull de caragols rebecs. Els cabells de la clepsa sí que se li mantenien ben negres i estirats, sense més calvície que unes fortes entrades, i només en un parell d’ocasions m’havia demanat que li passés les tisores pel clatell. No suportava notar-se’l cobert per una cortina de pèls que el feien suar, deia. En canvi —no és que en presumís gaire—, se sentia orgullós de tenir-ne una bona forra passats els cinquanta.
Un dissabte de primavera
Fragment 1
Bufa un gregal moderat, domina una frescor plàcida, i de tant en tant apareixen unes ratxes de llevant que esveren el mar de nit. Llavors és quan més m’agrada observar la costa, voleiant amunt i avall, atenta a les onades que despunten de la negror, com si protestessin. L’espectacle s’ho mereix. És una quietud fosca fins que de sobte la lluna il·lumina les crestes blanques, tan efímeres com insistents.
L’home que perseguia la veritat
Fragment 1 (Descripció d’Andreu Novell) Pàg. 11-13
“Tothom que vagi tractar mig de prop l’Andreu Novell, et dirà que era una bona persona”, insisteix l’Esteve Cruanyes, però tot seguit un somriure murri li encén la fesomia. Admet que, en realitat, aquell homenàs no era fàcil de conèixer allò que se’n diu de ben a prop, sempre amb la punyetera habilitat per fugir d’estudi quan li convenia. Ell sí que li sabia molts racons. O més aviat els hi endevinava, que si una ganyota, que si una mà suspesa enlaire, quan deixava les paraules a mitges, i aire que vol dir vent.
Pinyols madurs – Vuitanta-cinc biolits
“Això no és un biolit”. Presentació de l’autor
Venint dels laberints de la novel·la, i havent passat pels diversos camins del conte, em venia de gust extremar la brevetat. M’agraden els reptes i me’n vaig proposar un fet a mida: explicar històries en poc més d’una pàgina i convertir l’experiment en una sèrie de contes breus que anomenaria Biolits – instants de vida passats per la literatura – i els publicaria quinzenalment a la revista digital Núvol. Aquest era el punt de partida; la realitat són els 85 Biolits que hi van aparèixer des del març del 2013 al juliol del 2017.
La ciutat dels solitaris
Inici de “Memòria del germà gran” (pàg. 2 i 3 de l’original)
Divendres
Aquell matí de divendres Maurici Perera tornava de tot. Tornava de Formentera a Barcelona; de la caseta de pescadors d’Es Caló de Sant Agustí al seu apartament d’Horta. Tornava de nou dies d’aïllar-se del món per revisar l’última novel·la; la novel·la que pensava titular “L’estranger revoltat”, el seu particular homenatge a Camus. Tornava del mar obert, de la pedra rosegada, del vent a la cara; i sobretot, del silenci sense internet, sense mòbil. Era la setmana santa del 2010.
Primer paisatge
El pessebre quiet
Escriure, escriure, escriure… D’on ens ve l’aposta per les paraules? Què ens fa creure que seran bones companyes de viatge? El plaer estètic? Una assegurança contra les incerteses? El control del caos? Probablement, tot això i més, o res de tot això. No importa gaire esbrinar-ho, mentre per dins continuem sentint l’atracció que ens hi fa confiar.
Tanmateix, els pactes amb les paraules demanen constants revisions. No per dubtar del seu poder, sinó de l’ús que en fem, dels canvis en el sentit de l’escriptura al llarg del temps.
Ara penso en aquell nen que als deu anys va començar a escriure novel·les. Què sabia? Què buscava? D’on treia l’energia per ficar-se en una aventura tan temerària?
Sigui el que sigui és ben segur que tota aposta arrela en uns orígens, en una forma de percebre la realitat. Llegir més
Científics lletraferits
Gabriel Ruz torna
Si en Gabriel Ruz va tornar de Copacabana un dissabte a la tarda, el mateix matí del diumenge, amb l’excusa d’estirar les cames, ja caminava riu amunt per certificar amb els seus propis ulls que la planta de l’Omniplàstica estava tancada i ben tancada. Soledat i herbes salvatges al voltant del recinte. Des d’aleshores s’havia dedicat a llargs mesos d’oblit, però avui no s’ha volgut perdre l’ocasió d’entrar-hi. Llegir més
El dia de l’incident
Ella va dir no
Si aquell dia vaig carregar les culpes al Marcel, és perquè ho teníem tot parlat i més que parlat. D’ençà de la broma pesada del seu aniversari, un any abans, que l’havia avisat: «Quan em toqui a mi, no vull res de tot aquest enrenou, em sents?», i ell havia dit que d’acord, dona, és clar, amb aquella manera tan seva de torçar el cap que no te n’acabes de refiar. Llegir més
Els amants volàtils
Primer capítol
Mai no havia entès els que fugen de l’amor per no complicar-se la vida, però la nit que l’Adela Duran va baixar al meu apartament vaig començar a entrar en els seus motius. Llavors jo acabava d’enllestir la novel·la que m’havia absorbit els últims dos anys i em devia trobar amb les defenses baixes. D’altra banda, ella sabia que podia presentar-se sempre que volgués, amb moltes probabilitats de trobar-me, de tan engabiat que vivia. “No entenc que per escriure hagis de perdre el món de vista”, rondinava ella amb un disgust que era com una carícia. Llegir més
La bellesa del diable
Primer capítol
¿Quantes vides haurem de viure per saber que no ens estem enganyant? No demano certeses absolutes, ni que m’aclareixin si Déu existeix o és una invenció per tenir-nos quiets. Només reclamo, m’agradaria saber si el que capto pels sentits és de veritat, vull dir similar a com ho capten els altres, sense entrar en gaires matisos. O és que tots estem condemnats a viure amb simulacres de realitat, d’allò que algú o uns quants decideixen que és la realitat. Llegir més
El punt blanc de l’horitzó
Primer capítol
Can Benavent s’havia convertit en un lloc tan absorbent com inhòspit. El mateix silenci de cada nit; la dubtosa adaptació a les coses que t’has anat fent teves, a força de mirar-les, d’imaginar-te-les del dret i del revés. I en el fons, els ressons de la buidor, la certesa d’estar habitant una casa excessiva, tot sol en un espai calculat per a molta gent. Llegir més
La maleta de l’escriptor
Els tractes amb les emocions
Convé escriure sota la influència de les emocions? És millor deixar-les refredar, ignorar-les o matar-les del tot? O potser cal guardar-les al calaix, mentre confiem que el pas del temps les faci bones per redactar les memòries?
No crec que hi hagi una única manera de treballar amb les emocions, una de les matèries bàsiques de la literatura, i alhora, una de les més delicades de tractar. Tanmateix, entre tanta diversitat de pràctiques, sobresurten un parell de grans opcions entre els escriptors: els que solen basar-se en la realitat viscuda, i els que prefereixen parlar del que veuen quan miren cap enfora, a través d’una finestra real o imaginària, i fabular-ho amb plena llibertat. Llegir més
Groc d’Índia
I – DESPRÉS DE LA PLUJA
La pluja l’havia ensopegat prop de Vinyes de Savall, just quan ja anava a sortir de l’autopista, però la Marina Benavent se la va prendre com una aigua necessària. Era el final de dos dies intensos i torbadors, quan et cal una bona dutxa que t’alliberi dels rastres que vols oblidar. Tenia ganes d’arribar a casa, en aquella tarda d’hivern, a punt de fer-se fosc, i tanmateix es va desorientar pels carrers del poble, el seu poble des de gairebé cinquanta anys. Fins que, sense saber com, va anar a parar a la carretera del bosc, prop del barri on vivia. Llavors s’hi havia parat, s’havia passejat pel bosc. Tan sols uns minuts, màgics. Llegir més
El balancí negre
Primer capítol
Li agradava mirar sense ser mirada. Potser era la revenja de qui s’ha sentit massa anys espiada pel públic, i també, el plaer d’un ritual que li venia de més antic. Gairebé de sempre, o, si calia posar-li època, des que havia après que cadascú fa més d’un paper a la vida, i ella s’embadalia amb la gent que no se sap observada. Si fa no fa, cap als volts dels cinc o sis anys, quan pujava els esglaons cap al mirador de Can Benavent i només obria la porta un dit, just per contemplar, assegudeta a l’escala, com el seu pare -a taula tan flegmàtic- s’encenia amb els pinzells a la mà i sobre la tela del davant armava una guerra de colors que vés a saber què volen dir. Llegir més
La vida escrita
Primer capítol
Agonitzava el segle quan els germans Daniel Cervera i Samuel Silva, contra tota advertència, van aventurar-se pel camí de la neu. Era primera hora de la tarda i, lentament, van anar remuntant la vall que els seus presumptes pares havien hagut d’abandonar molts anys abans sota l’amenaça de l’àguila. Llegir més
Els colors de l’aigua
Capítol 0
Quan l’Horacio Valdevieja va comentar, aquell que passeja amb ulls de nàufrag és Dalí, en Pau Benavent es va dedicar a espiar-lo amb la rara fascinació que a vegades ens provoquen les follies diferents de la nostra. Hauria volgut copsar d’una manera definitiva allò que fa possible un geni, però les intrigues de l’Horacio li destorbaven qualsevol inici de claror. Aquella dona amb aires de princesa russa defenestrada és la que li ha cedit l’Éluard, li continuava murmurant l’espanyol, mentre, per l’altre costat, Renée, bulliciosa, no deixava de sospirar, ah, mon petit Paul, t’hi has de fixar bé, en aquesta gent, aviat arribarà la teva hora i has de fer un paper immillorable, immillorable. I els dits de la dona s’entretenien a afinar-li les puntes del bigotet i a resseguir-li l’estirament de les galtes, i si l’endevinava massa absent o amb el neguit retratat a la nou del coll, ella s’enriolava amb coqueteria de saló i li recordava que no has de témer pas res, jo sóc al teu costat, mon chéri. Llegir més