12 de juny
Amb tantes ganes d’allunyar-me de tot que no vaig valorar prou l’advertència d’en Romà Canalda. “No tinc tot el temps del món”, m’havia dit i jo m’ho havia pres com un dels seus histrionismes. Posats a fer cas de l’Emma, la meva visita podia esperar uns dies i mentrestant agafaria més perspectiva. D’altra banda, ja era hora de conèixer Peguera i només esperava dir-li que ja hi havia estat.
Feia massa temps que somiava amb aquell paradís perdut i, per dins, sentia que l’havia de trepitjar per poder-m’hi referir amb coneixement de causa. Sí, volia respirar un aire semblant al del petit Romà. Volia caminar per aquella vall fins a fer-me-la una mica meva. Tantes expectatives que a l’hora de la veritat m’hi vaig acostar amb una certa prevenció. Com si anés a cometre un sacrilegi.
L’excés de respecte em devia venir de la meva profunda ignorància de la comarca. L’Alt Berguedà continuava sent per a mi un forat negre, un misteri que només havia olorat per fora, sense decidir-me a penetrar-hi. Sí que havia dut la filla a fer esquí nòrdic a les pistes dels Rasos. Sí que m’havia impressionat la central tèrmica de Cercs –amb la fantasmagoria de les mines de Fígols al darrera-, quan anava camí del túnel del Cadí o a pujar al Pedraforca. Sí que havia admirat la imponent Serra d’Ensija des de més amunt de Saldes. Però eren unes mínimes aproximacions a un espai pendent d’abordar. Fins que en Romà Canalda me’l va omplir de ressonàncies llamineres. Peguera, el poble abandonat a finals dels seixanta i convertit en llegenda.
Sortir del món conegut. Aquell segon dissabte de juny, a primera hora del matí, m’hi vaig aventurar. Deixant Cercs i Sant Jordi per a una altra ocasió, aviat vaig identificar la torre del Comte de Fígols, convertida en una solemne ruïna entre tantes instal·lacions desballestades. Era el moment d’enfilar-me per la costeruda carretera fins a Sant Corneli, vorejant les restes de La Consolació i de Sant Josep; mentre recordava que per algun d’aquells camins esborrats havia baixat la corrua de presos arran dels Fets de Fígols; sabent que molt a prop de la Llímpia hi havia la fusteria on el petit Romà havia après a modelar la fusta. Però no m’hi podia entretenir, havia de continuar pujant per la carretera que havia anul·lat els antics plans inclinats. Ni tan sols podia mirar enrere, mentre el paisatge s’eixamplava, perquè el primer objectiu era arribar a la colònia de Sant Corneli com més aviat millor.
Vaig estar temptat d’aturar-m’hi, però la soledat dels carrers me’n va desdir. La veritable prioritat era arribar a Peguera. La carretera planejava, lluny d’abismes, per aquell paisatge cada cop més bucòlic, amb masies esparses, passant pel nucli de Fígols Vell, i aviat la cruïlla de Fumanya. La pista enmig del bosc, la baixada, i el camí de la dreta, per davant d’aquella font sota cobert; la Font de Cal Coix, el primer lloc que vaig saber identificar en aquella geografia que duia tan assenyalada. M’hi vaig parar, perquè sabia de la bondat d’una aigua tan fresca i també de la proximitat de la casa –les ruïnes- on havia nascut en Ramon Vila “Caracremada”, el maqui que el 1963 va caure abatut per la guàrdia civil prop de Balsareny.
Des d’allà ja s’insinuava la concavitat de la vall, però havia de continuar pista amunt, amb la sensació d’enfilar-me cap al cel, fins que va ser el cel que em va envoltar, com si m’abracés. Havia arribat al pla de Peguera, quan la vall s’eixampla tant que t’hi has d’aturar, commogut. Tenia raó en Romà Canalda, allà hi és tot. A l’esquerra, les ruïnes de l’església de Sant Miquel, amb el cementiri curull d’herbes i la petita capella; A la dreta, molt amunt, l’altiu Roc de Peguera, amb la fila de cases enrunades als seus peus i més ensota el pendís erm que encara li dona més perspectiva. Un magnífic escenari per a una estranya infància.
Hi havia dos vehicles aparcats al costat de l’església i encara hi cabia el meu. Era el moment de prescindir-ne i començar a caminar, a omplir-me de paisatge. Però no em movia, només tenia esma de girar tres-cents seixanta graus sobre els meus talons, com si la terra m’hagués imantat, i els ulls fossin una càmera que ho enregistra tot.
Encara estava sota els efectes d’aquell magnetisme, quan una veu d’home em va tallar l’èxtasi. Era el conductor del quatre per quatre gris metal·litzat que estava al costat del meu vehicle.
- Que potser és la primera vegada? Busques algun lloc en concret?
No podia negar que l’amplària em venia de nou, mentre que aquell home tornava de lluny amb els dos pals de marxa nòrdica. Les seves preguntes em van sonar molt espontànies i les vaig respondre amb la mateixa frescor i un punt d’humor.
- Res. Que m’agradaria saber on era la casa de l’Anton Canalda.
L’home va esbufegar fort, però no es va rendir.
– M’ho poses difícil. Però, amb alguns dubtes, crec que encara la podem localitzar.
En Jaume Camps era de principis dels cinquanta, massa jove per haver conegut aquella família que ja s’havia fos poc temps després, però sí que duia el compte de tota la gent que havia passat per Peguera fins que a finals dels seixanta els descendents del Comte de Fígols n’havien decretat l’extinció. Ell havia treballat a l’oficina tècnica de Carbones de Berga i quan el 1991 l’empresa va tancar les instal·lacions mineres, es va haver de buscar la vida. Amb el temps, però, s’havia convertit en un expert en arqueologia industrial, compatible amb els estudis de la comarca. Ho sabia tot, i allà on no arribava amb la memòria, tirava d’un d’aquells quaderns de notes que sempre duia a la motxilla.
Després de tants anys d’abandonament, les ruïnes de Peguera havien estat adquirides per un xeic àrab que volia fer-hi un centre residencial d’alt nivell, però anaven passant els anys i els projectes faraònics no es concretaven, mentre la gent de les rodalies tan sols reivindicava que l’indret quedés lliure de tota especulació i que les muntanyes continuessin sent una reserva natural a l’abast de tothom. Una aspiració que en aquell 2010 encara no estava reconeguda i les cases de l’antic poble –totes decapitades menys una- eren un munt de runes entre la vegetació que hi creixia salvatge.
L’improvisat guia no tenia pressa i es va oferir a acompanyar-me fins aquelles ruïnes fantasmagòriques, trescant pels corriols que serpejaven entre les pedres, vorejant les parets a mig derruir, algunes encara amb portalades i finestres; d’altres amb el bigam suspès entre els arbres que havien arrelat dins els solars. Els corrals enllosats a la planta baixa; algunes cambres encara enguixades i pintades amb colors estridents. Testimonis d’un temps emmudit. Carrers deformats pel pedregam i la vegetació, que feien impossible de predir per on transitava l’espinguet d’en Romà quan s’enduia el bestiar de pastura. Era difícil de reconèixer l’estructura de cada casa, i, tanmateix, l’expert va apostar perquè la dels Canalda havia de ser una de les dues que estaven més ensorrades. Res de particular, a part d’aquella fiblada íntima, inútil. No ens hi vam entretenir. Aviat ens vam escapar per l’extrem oest, per un sender que duia cap als prats sota el Coll de Salamó, probablement per on en Romà Canalda s’havia enfilat cap al Roc Gran aquell matí que va tenir ganes de dibuixar el seu tros de món.
Va ser quan li vaig explicar les vinculacions amb els Canalda, que a en Camps se li va encendre la memòria. De sobte va relacionar el nom amb l’accident que tres anys enrere hi havia hagut entre Fumanya i Fígols Vell. Un individu que viatjava amb un Audi i s’havia encastat contra un roure en aquell revolt tancat. Ningú no s’explicava com havia pogut succeir en una carretera que demanava prudència, però el cas es va diluir i només alguns de Sant Corneli van fer córrer que l’accidentat havia viscut a la colònia. Però ja feia molt de temps que allà ja no hi quedava cap Canalda.
Vam fer un recorregut pausat per la capçalera de la vall, mentre ell m’informava del nom de cada indret, i jo, en silenci, em preguntava què hi havia anat a buscar. No tenia respostes clares, com no les he tingut les altres vegades que he tornat allà dalt, tan sols pel goig de reviure un paisatge tan generós. Ara sé que m’hi duien, i m’hi ha continuat duent, la comunió amb aquell home de qui m’havia compromès a escriure’n una biografia, o alguna cosa similar.
De tornada als vehicles, l’acompanyant em va suggerir la baixada fins a la Cantina i el xalet Wagner, encara que només fos per fotografiar les runes del que havia estat el centre social de la comunitat i la casa de l’enginyer alemany, aquell home que havia intuït que el petit Romà arribaria lluny. Des d’aquelles feixes era més fàcil d’entendre el curs d’una vall que continuava flanquejada per espessos boscos fins a Cercs, l’eix de l’antiga riquesa minera i forestal de la comarca.
Era l’hora d’allunyar-se de la vall de Peguera, els dos cotxes seguits, perquè ens aturaríem en aquell revolt de mànec de paella, entre els quilòmetres vuit i set, després de La Matella, un gir massa marcat per no agafar-lo amb moderació, sobretot per qui ja l’ha conegut de pujada. I ara penso que massa perillós per qui torna afectat per la soledat de Peguera. Un dubte que en Romà Canalda encara no m’havia aclarit.
No havíem acabat la ruta. Em quedava per conèixer el nou Sant Corneli, aquella antiga colònia minera que havia evolucionat com a nucli de segones residències, amb el reclam turístic del nou Museu de les Mines de Cercs, al costat de la boca de la mina de Sant Romà, ara amb un trenet que penetrava mig quilòmetre endins per mostrar els antics sistemes d’explotació del carbó. Al davant de la gran esplanada, els mateixos edificis que havien allotjat l’escola dels nois i la de les noies. Més amunt, el niu de carrers que s’enfilaven cap a l’església, i a sobre, el carrer de la Font, amb els blocs de pisos on havien viscut l’avi Ramon i l’oncle Amadeu. Alguna d’aquelles finestres havia de ser la que tenia la llum encesa fins a mitjanit, perquè hi havia un noi que ho volia aprendre tot.
S’havia fet l’hora de dinar i ens mereixíem un bon descans. Res millor que una bona taula al restaurant Santa Bàrbara, el destí predilecte dels que volen descobrir el passat de les mines. Un bon àpat i el moment d’acomiadar-se amb ganes de tornar a compartir les caminades per Peguera.
Quan baixava fins a retrobar el Llobregat, no estava segur de si aquella breu aproximació em serviria per entendre millor el món d’en Romà Canalda. Potser encara em calia saber més d’ell de la seva boca. Ara bé, les vegades que després he tornat allà dalt sí que m’han fet reviure un vincle que es basa més en els silencis que en les paraules.