13 de maig
Abans que en Romà Canalda em parlés de la família Serracanta, jo ja n’havia tingut una primera versió gràcies al senyor Edmon Rotger, el cronista nonagenari de Montcerdà; algú amb una memòria personal prodigiosa i amb tanta curiositat i mètode com per apuntar-s’ho tot i anar lligant caps al llarg del temps -amb més extensió que rigor, deien alguns. Encara que aleshores els records li començaven a ballar, qui sap si per un excés d’apassionament o d’escepticisme, l’home em va dibuixar un perfil força creïble d’en Joan Serracanta i Monclús, aquell prohom local que de ser fill d’un simple jornaler havia passat a aixecar la seva pròpia constructora.
Segons el cronista, doncs, el rei dels pisos exprés havia nascut el 1915 en una masia emboscada de Montcerdà, on el seu pare treballava pels masovers, amb dret a viure-hi, i la seva mare era operària de l’única fàbrica tèxtil del terme. Una situació molt precària, ja que la família aviat va augmentar amb un noi i una noia, el pare es va barallar amb els masovers i va decidir plantar-se de paleta en obres menudes dins el nucli del poble. En Rotger assegurava que als vint anys el fill gran no es feia gairebé amb ningú, ni s’hi discutia. Més aviat procurava passar desapercebut, com si només tingués el cap a Barcelona, on estudiava per ser Aparellador, ja que son pare no volia que fos un pocapena com ell. Però la guerra es va encarregar d’estroncar-li la carrera i quan va tornar del front ja era tot un altre, molt més sorrut de tracte.
Algú que l’havia tingut de veí, deia que el noi havia patit alguna mala experiència a l’Aragó –que si l’havien rescatat d’una pila de morts- i quan va tornar a casa se li havia amargat el caràcter. Tanmateix, es devia espavilar molt de pressa, perquè tot i venir de família republicana, de seguida es va fer amb els del Règim –concretament, es va associar amb el fill del nou regidor d’Obres Públiques- i no li va faltar feina, malgrat que en aquella època de misèries tot eren feines menors.
Me’l va retratar com un home tosc –que aparentava més anys dels seus vint-i-quatre-, obstinat a no mirar enrere i amb una mentalitat tan pràctica que rarament es complicava la vida. Ho devia tenir tot tan clar que el mateix agost del trenta-nou es va casar amb la Magda Blanes, la seva nòvia des dels vint anys. I no era pas que la parella ho hagués tingut tot de cara. La noia era filla d’un fabricant de cintes de vellut del Poble Nou, que durant l’any vivia al Clot, però s’havia fet una torreta al barri de La Sauleda, a la primera perifèria de Montcerdà, per passar-hi els estius. Al pare no li feia pas gràcia que la filla festegés amb aquell xicot que no era ningú, malgrat que amb el trasbals de la postguerra l’home ja anava prou atabalat per redreçar la seva empresa. Sí que va intentar que partissin peres, fins que va rebre algun toc de la gent d’ordre aconsellant-li que no s’hi oposés, que aquell xicot tenia bons padrins i un futur assegurat. No tan sols s’hi va avenir, sinó que va cedir la torre dels estius perquè la parella s’hi establís.
Més endavant, la gent va fer córrer, amb aires de broma, que aquell sogre havia estat ben assessorat. Era de domini públic que el gendre aviat va tenir cua per atendre tantes demandes de particulars que es fiaven de la seva solvència i, sobretot, s’estalviaven obstacles amb els permisos municipals. Alhora, la nova família no va trigar a créixer. El maig següent naixia el primogènit Lluís, i quinze mesos després la Lluïsa, en un doble homenatge a l’àvia materna que s’havia mort entre els dos parts.
Els anys quaranta van ser temps de foscor i racionament, però en Serracanta va fer de formigueta que no es nota i acumula mèrits. S’havia guanyat la fama de treballar bé i puntual, sense estar de punyetes. Continuava amb la cara de pocs amics, però solia complir i amb ell ningú no se sentia enganyat. Les llegendes que han persistit amb el pas del temps asseguren que aleshores ja era un individu admirat, envejat i odiat en unes proporcions raonables.
S’havia plantat als anys cinquanta amb una bona estrella, mentre l’aprovació del Pla Comarcal del 1953 encara ho va accelerar tot i, pel que deien, se li va plantejar més d’una crisi. S’havia d’enfilar al carro que li proposaven els polítics? Havia de participar en els seus jocs bruts? Però els devia superar tots de cop, els dubtes, perquè abans d’un any es constituïa la nova Constructora Serracanta sota notari i poc després la societat anònima PROVISU, Promotora de Vivendes Subvencionades, que s’ocuparia de la comercialització dels pisos del nou polígon Fontelles. L’ajuntament estava disposat a secundar les directrius del Pla Comarcal i va ser lògic que aquella empresa obtingués l’adjudicació de les obres que havien de revolucionar el terme. Cal remarcar que els principals accionistes de PROVISU eren l’alcalde, l’amo de la companyia d’autobusos, el director d’una gestoria i el mateix constructor.
Ara que uns quants ens ocupem d’estudiar aquella època, comprovem que en Joan Serracanta és poc més que una llegenda local, llunyana, algú totalment oblidat per les noves generacions, però els més veterans encara esmenten aquelles dites que se li atribuïen en el seu temps, com ara “tot el que no són pessetes són punyetes” o allò d’“avui per mi i demà per tu”, que pressuposava l’existència de moltes cartes guardades a la butxaca, aquelles que podien comprometre a qui li busqués les pessigolles. Amb tot, no trobem cap judici ni escàndol que perjudiqui la seva honorabilitat.
Potser perquè era un home que solia fugir dels altaveus i dels espais públics, encara se’l recorda més pel nom que per una imatge tan esmunyedissa. De la projecció social de la marca, prou que se n’ocupava la seva dona, aquella Magda Blanes que el protegia amb escreix i sense haver de fer grans escarafalls. Ningú no discutia que ella era una dona molt senyora, de primera línia, que compensava de sobres l’estampa feréstega del marit. L’adornava una aura lluminosa, sempre vestida a la moda –sense estridències- i amb uns impecables treballs de perruqueria, que li realçaven el somriure amable i un parlar reposat que incitava a les confidències. A més, no fallava mai a la missa de dotze, amb els dos fills ben mudats: el nen amb jerseiet i corbateta i la nena amb faldilletes prisades, rebequeta de perlé i tirabuixons. Només els faltava el pare al costat, però ja se sabia que en Serracanta no era home de misses i no se li tenia en compte. Aquella pinya de tres era la millor ambaixada de la constructora, amb representació a la vida de la parròquia, a la coral dels oficis solemnes, a les creuades del rosari, a les campanyes de beneficència, amb col·lectes, tómboles, dies de la Creu Roja i del Domund. En Rotger remarcava que ningú no gosaria criticar una dona amb tanta classe, dedicada a la criança dels fills i a la defensa del bon nom del marit. “La seva màquina de fer diners”, se’n fumien alguns, mentre que d’altres la planyien: “Llàstima de l’home tan esquerp que li ha tocat”. Però tot eren rumors que ni tan sols arribaven a les seves orelles. Ni a les dels fills.
Així havien aconseguit aparèixer com una família discreta, respectable, al marge de les calúmnies que poguessin escampar els envejosos. Al cap i a la fi, el que comptava era que a principis del 1955 havien començat les obres del polígon de vivendes Fontelles, sense que els montcerdanencs haguessin tingut temps d’assimilar tantes hectàrees de terres regirades. Alguns sí que estaven satisfets pels calers que havien tret d’uns terrenys improductius, mentre que una minoria mantenia litigis per no ser forçats a vendre casa seva.
En aquest aspecte, sí que van transcendir les pressions d’en Joan Serracanta i els seus sicaris per convèncer els més repatanis. Deien que el més efectiu era la tremenda impassibilitat que gastava aquell home, quan en les seves visites de bona voluntat anunciava els mals que podien caure sobre qui no volgués vendre. Tal vegada la crònica de les coaccions i suborns sobre els resistents d’aquells camps i horts mereixeria un capítol a part de la història del barri, aquella que poc o molt ja tenim en marxa.
Mentre continuaven algunes pugnes, les excavadores anaven removent el paisatge i començava a enlairar-se el primer bloc insígnia. Molt a prop, amb caràcter provisional, s’havien edificat dues plantes baixes, la primera per a l’administració i magatzems de la Constructora Serracanta, i a continuació, les oficines de PROVISU, amb les maquetes del pisos mostra. El progrés estava en marxa.