CD-2
Ara torno a escoltar la gravació i comprovo que comença amb una certa declaració d’intencions, com si finalment l’esperit d’ordre entrés en els seus propòsits.
– M’ho he estat pensant i repensant, i crec que abans de posar-nos de ple a Peguera convé que parlem de Sant Corneli; al cap i a la fi allà on es van covar els orígens dels Canalda.
Continua dient que l’Aureli –li sortia més espontani dir-li pel nom que anomenar-lo pare- feia pocs dies que havia complert els vint-i-un anys quan va esclatar la revolta de Fígols. Es veu que anava tan sobrat d’energies que li vessaven per tots els racons del seu cos refet, amb uns aires de perdonavides que mai no va perdre del tot. Havia nascut a la colònia de Sant Corneli, fill i net de miners, quan el carbó ja s’havia convertit en el corn de l’abundància.
A casa seva depenien de la mina de Sant Romà, aquell forat prodigiós que quedava un parell de cantonades més avall del carrer de la Font. L’avi Ramon feia jornada completa sota terra i encara tenia temps per menar un dels horts que llogava l’empresa als treballadors. L’àvia Agustina despatxava a l’economat i la clientela la tenia per una meravella de dona. L’oncle Amadeu, el germà petit, des dels divuit anys també picava pedra a la mina, mentre que el gran, l’Aureli, des dels catorze anys estava contractat per Carbones de Berga, primer d’aprenent a la Brigada d’Obres, després de manobre i del que convingués entre les altures de Sant Corneli i la Consolació.
– Mare meva, ja veuràs què en queda de tot allò, quan hi vagis! –exclama en Romà enmig d’aquell recompte familiar, com si sucumbís a un atac de nostàlgia.
Però si l’Aureli tenia el privilegi de treballar a l’aire lliure era perquè de petit havia patit un brot de poliomielitis que li havia deixat la cama esquerra tres centímetres més curta que la dreta. Era un defecte que el feia coixejar, sempre a discreció, tot mirant de treure’n més avantatges que inconvenients. D’entrada, l’havien descartat per incorporar-se a l’interior de la mina, i després li va servir per deslliurar-se del servei militar. No en tenia cap complex, prou que havia procurat entrenar el cos amb gimnàstica fins a guanyar aquella corpulència que tants li envejaven. No li costava gens de fer exhibicions de fortalesa, com ara els concursos de tallar troncs amb destral a l’estil basc, i a l’àvia li agradava recordar que els dies de festa prou que es vestia i es calçava bé per anar al ball, caminant dret com un fus, marcant pit, amb tota determinació i amb aquell posat de gallet tan popular entre els amics.
Eren uns altres temps i l’Aureli no s’havia mogut mai d’aquell entorn, tret de les escasses passejades per Berga i algun dia de baixar a Manresa, però presumia de no enyorar res que no tingués allà dalt. A més, aviat va fer pinya amb els companys cenetistes que solien concentrar-se al feu de Can Quer, i amb ells va viure l’eufòria de la República el 14 d’abril, malgrat que aviat en van tastar els desenganys, quan ningú feia prou cas de les reivindicacions obreres. Li encantava ressaltar que no havien estat nou mesos fàcils –sempre més en diria el part republicà-, ja que havien viscut una tardor calenta amb les vagues, fins que a l’hivern tot va cremar. Ell ho havia viscut en primera línia, ja que solia fer d’emissari de les reclamacions i de les protestes pels abusos de la patronal i sovint li tocava rebre les primeres galledes d’aigua freda.
L’avi Ramon era de signe més moderat i, a taula, es declarava massa gran per creure en revolucions. Ja feia prou d’assegurar el pa de la família i la feina per als fills, ja que tenia força mà esquerra i havia pogut col·locar el segon a la mina. Era ben vist pels amos i el seu bon crèdit havia fet que l’Aureli s’estalviés de pagar per tantes pardalades que se li atribuïen. Tot quedava en amonestacions a l’hora de sopar i, si el noi s’esverava massa, son pare el tallava de cop: “Va, ara no em vinguis amb els teus fogots mitiners”, li deia.
Aquell 18 de gener, quan va esclatar la revolta, els companys el van treure de casa de bon matí i no hi va posar els peus durant els cinc dies de la febre revolucionària. Tots estaven molt contents de ser els capdavanters més radicals de la comarca. Duien les lliçons ben apreses.
Sabien que no estaven sols en aquella aventura, però volien dur els assumptes a consciència, fidels als seus principis àcrates. Esperaven molt d’aquells emissaris que s’havien desplaçat Llobregat avall fins a Barcelona, els mateixos que van tornar amb la cua entre cames i amb l’exèrcit al darrere.
L’experiment va fracassar, però, al cap de tants anys i davant de qui el volia escoltar, l’Aureli el continuaria defensant com un model de bona organització i de respecte mutu. Si ho podia garantir, era perquè ell no s’havia mogut d’allà dalt, ocupat amb la intendència, distribuint els bons de l’economat, procurant fer justícia estricta amb tothom. A Sant Corneli n’hi havia de decidits a resistir, però va guanyar la majoria resignada. Parlava d’una claudicació vergonyosa, quan els més porucs van fugir com conills muntanya amunt.
L’experiència li havia calat fort. Poc temps després, quan van continuar les vagues republicanes a la conca del Llobregat, ell aprofitaria qualsevol míting per combatre el desànim i la confusió, tot recordant que eren els pitjors enemics de la moral revolucionària. Almenys ell sabia perquè s’havia arruïnat l’audàcia de Sant Corneli, quan van córrer veus que preveien un atemptat catastròfic per part de l’empresa i la gent va guillar esparverada, només amb mantes i sarrons. Feien córrer que la colònia sencera saltaria pels aires i que se’n culparia als revolucionaris. L’alarma es va generalitzar, però l’Aureli va ser dels que no va marxar. Va viure des de primera fila la crema del polvorí que guardava els cartutxos de dinamita utilitzats a les mines, mentre la resta de la colònia continuava intacta. Diu que el record d’aquells moments encara el feia plorar, però tanta càrrega li serviria per exhortar els nous vaguistes a no rendir-se.
– Mira-te-les bé, en una de les fotos que t’he passat, surt l’Aureli a la corrua de presoners. És el de la boina negra i el mocador de quadres lligat al coll. Vint-i-un anys i mastegant la derrota. Amb tot, anys després encara es preocuparia de reunir totes les imatges que van sortir als diaris d’aquells dies, com si fossin el testimoni del seu heroisme. Aleshores jo no li feia gaire cas, però seria l’únic que després de la seva mort demostraria interès per la seva col·lecció de retalls de diari, i, com podràs veure, m’he encarregat de posar-la al dia, ara que torna la memòria històrica. Aquest és el material que t’he passat i espero que et serveixi d’alguna cosa.
Ho diu amb un cert orgull filial, satisfet, perquè quan va arribar al port de Barcelona, l’Aureli es va salvar de la deportació. Es veu que va tenir la sort de trobar padrins que avalessin una participació irrellevant i, després de consumir-se unes setmanes a la presó Model, va tornar a Sant Corneli.
És clar que una cosa era fer cap a casa, on mai no li faltaria el plat a taula, i una altra que fos readmès a Carbones de Berga. Els que havien fet encendre el polvorí declaraven que el noi gran del Canalda era dels que estava enmig del mullader i l’empresa, amb la dèria de restablir l’ordre, el va acomiadar. Si pels amos no existia, no trobaria ningú que li donés feina sense fer-se mal veure.
La sortida més discreta va ser enviar-lo a Balsareny, a dispesa a casa de la tia Gertrudis, una cosina de l’àvia Agustina. Allà només disposaria d’una habitació amb dret a cuina i s’hauria d’espavilar a buscar feina. Considera curiós que en aquell ambient tan conflictiu el vagin admetre aviat a l’explotació de les noves mines de potassa de Sallent.
– Alguna gràcia devia tenir, dic jo. Mai no he dubtat de la seva traça per convèncer el pitjor enemic. Aleshores ell era un xicot jove, d’aspecte fort, que sabia fer de mecànic, d’electricista i de paleta. No creava mai dificultats que no volgués crear. Se’l tenia per alegre, disciplinat, gastava bones paraules amb els que manaven i els sabia raspallar, quan calia.
Sí que hi havia alguns companys cenetistes que li coneixien el rastre, però, pel seu propi interès, es devien guardar de fer-lo públic. I el cas és que, segons les fotos de la tardor del trenta-dos (que també guardo), l’Aureli anava en bicicleta a la mina de Sallent, fresc com un xaval de quinze anys, però amb un embalum que n’hi hauries fet quaranta. És la imatge riallera d’un paio simpàtic, popular, sempre amb un posat de bona fe; mentre no ensenyava les ungles.