Vuit anys. Vuit anys fa que em guardo aquesta història. Veus, apunts, documents. Tot ben desat en un arxiu, mentre els pensaments no han parat de tornar-hi sovint. Va, deixa-ho anar d’una vegada, treu-t’ho de dins. I tot seguit la rèplica, deixa-ho córrer, no tens dret a remenar-ho.
Mentrestant, el temps va passant al marge de les voluntats personals, grans o petites. Tot queda escombrat, com si res no hagués estat prou important per persistir. Per ser explicat d’una forma concreta; una de les tantes possibles, si cal ser realistes. D’això, alguns en diuen convertir-ho en carn d’història.
Vuit anys i, si repasso el panorama actual, ja no hi ha res ni ningú al mateix lloc que abans. Tanta immobilitat i, de sobte, hi ha cops de vent que arrosseguen les pedres més imprevisibles. Fins i tot jo m’he mogut.
Res no és igual, però jo continuo veient aquell home dalt la tribuna, amb la visió en contrapicat.
Havia arribat a fer com si me n’oblidés, però ara hi ha algú que vol saber. Ho vol saber tot, diu. Com si jo ho sabés tot. Com si algú ho pogués saber tot d’un altre. Molta innocència.
Insisteixo i l’home de la tribuna s’adona que me l’estic mirant. Insinua un somriure incrèdul.
El cas és que ja no m’obessiona no saber-ho tot –o així intento repetir-m’ho- i la veritat és que ja tinc ganes d’explicar, d’explicar-me, el que vaig aconseguir saber aleshores. Malgrat tantes ombres, crec que em vaig guanyar a pols el que vaig aprendre. És la meva visió i me’n faig responsable. Ara sí. Al capdavall el temps corre per tothom i jo ja sóc una altra versió de mi mateix.
Almenys és el que ara sento.