Al cap de tantes setmanes, la barba serrada i fosca del pare no tan sols havia grisejat, sinó que s’havia convertit en un embull de caragols rebecs. Els cabells de la clepsa sí que se li mantenien ben negres i estirats, sense més calvície que unes fortes entrades, i només en un parell d’ocasions m’havia demanat que li passés les tisores pel clatell. No suportava notar-se’l cobert per una cortina de pèls que el feien suar, deia. En canvi —no és que en presumís gaire—, se sentia orgullós de tenir-ne una bona forra passats els cinquanta.
Però l’orgull se li havia anat estovant amb aquella barbota clapejada de blanc que el feia rondinar, «semblo un perdulari », cada cop que se la remenava amb els dits. A més, amb les suades diàries, aquell eixam es convertia en una veritable esponja. Se l’havia d’escórrer sovint, sempre amb aquell posat d’angúnies que li feia torçar la boca i arronsar el nas, amb una ganyota tan llarga que encongia els ulls i se li marcaven els solcs del front. La seva cara era un espectacle —que jo prou coneixia d’abans, sempre que topava amb alguna dificultat—, però amb les molèsties de viure a la intempèrie se li anava tenyint de matisos. Tot sense paraules, com si ell sencer es volgués fondre.
El problema era que, amb les presses de la fugida, s’havia descuidat a casa els estris d’afaitar —la navalla, la crema, la loció de després, els paperets per si es tallava…—, aquells que tenia ben guardats en una capsa de llauna perquè ningú no els hi toqués. El dia que havia pujat la mare, prou li havia fet memòria que en la propera ocasió no s’ho descuidés. Però ella no se n’havia recordat més, i un matí ell va dir que prou.
Va ser quan s’acabava de contemplar, de repassar-se ben repassat, al mirall que teníem sobre l’aigüera, i jo, assegut prop de la xemeneia, m’havia adonat de la seva ganyota de disgust. Era evident que no s’agradava —«foto pena», va botzinar molt fluixet— i amb un rampell es va fregar la barba amb el sabó de les mans i va empunyar el primer ganivet de cuina que va trobar. Va presionar la patilla esquerra avall, amb força, malgrat que els mateixos cargols li escopien el tall. Cada cop més enfadat, va insistir tant en la maniobra que de sobte va fotre un renec i va llançar l’eina contra la pica. S’havia fet un tall i li començava a sagnar. Estava emprenyat com una mona.
—Soc un vell de merda!
Només quan es va abandonar a la cadira, força abatut, jo vaig gosar acostar-m’hi.
—Home, potser ho podríem provar d’una altra manera…
—No sé com…!
—Em deixa provar a mi?
Només va encongir les espatlles, incrèdul.
Tenia llum verda. Per començar, vaig demanar-li que m’acompanyés al pedrís del costat del portal i que s’hi assegués, ben tranquil. Em guaitava com si m’hagués tornat ximple, però es va deixar lligar una tovallola al voltant del coll, com un pitet, i llavors vaig treure una pinta i unes tisores petites, les que feia servir per tallar-me les ungles dels peus.
—Vols dir que amb això…?
—Ara ho veurem…
Vaig començar a estisorar arran d’orella, mentre amb la pinta obria pas entre els rínxols i aviat ell va haver de callar, perquè els flocs de pèl anaven caient sobre la tovallola i no es podia queixar de cap punxada. Quan vaig tenir les dues galtes prou retallades, li vaig posar el mirall al davant perquè es veiés, només li quedava un escàs mil·límetre de pèl i se li tornava a notar la pell descolorida de sota. No va gosar treure cap protesta.
Encara em faltava la part més difícil. Rebaixar-li la barbeta i resseguir-li els replecs del coll, amb una papada que se li estava estovant massa aviat, però em vaig saber aturar en aquells pelots que li pujaven del pit. Anava amb molt de compte, perquè no li volia donar la menor excusa per rondinar. Només li demanava que s’estigués molt quiet i que m’obeís amb cada torsió de coll que li insinuava amb els dits. Per alguna cosa havia après que els barbers d’ofici et governen sense paraules, amb un simple toc, i jo procurava imitar-los. Ara gira el coll cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, i com que no acabava d’aixecar prou la barbeta, li posava la mà plana sobre el front
perquè el tirés més enrere.
Crec que me n’anava sortint prou bé, només li havia de rebaixar millor aquell bigoti de pues gruixudes. Amb aquesta intenció li vaig tirar amunt la galta amb dos dits.
—Vinga que ja estem i no li vull clavar les tisores al nas.
Va ser aleshores que em vaig adonar d’aquelles primeres contraccions estranyes, involuntàries, però no vaig aturar-me fins que una humitat de llàgrimes em va mullar els dits.
—Què li passa?
Va ser incapaç de respondre. Tot just va arronsar més la fesomia per cloure els ulls amb obstinació.
—Que es troba malament?
De sobte, compulsivament, se’m va tirar al damunt per abraçar-me, amb els deu dits clavats a l’esquena i el meu cap estampit contra la seva espatlla. Mig sanglotava.
—Res, que em sap greu la mala vida que t’estic donant! No m’ho perdonaré mai! Mai!
L’abraçada em va paralitzar. No en recordava una altra de semblant, ni de ben petit. El vaig deixar fer, fins que va ser capaç de mirar-me a la cara, amb els ulls enrogits, i tot d’una em va despentinar els cabells.
—Ho fas molt bé. Au, continua, però no cal que em retallis tant el bigoti.
Vaig mirar de fer via, potser perquè em començava a tremolar el pols. Quan no vaig saber què més retocar-li, altre cop li vaig situar el mirall al davant. Va fer que sí, que estava molt bé, només amb el cap. Però va somriure, mentre s’eixugava amb la tovallola.
—Quan tornem a baix, pots aprendre de barber.
No li vaig dir ni que sí ni que no. No sabia ben bé què, però alguna cosa li estava canviant per dins. Crec que és la primera vegada que va parlar de tornar a baix.