Ara, quan rellegeixo el Walden de Thoreau, i penso en aquells primers dies a Les Barreres, m’adono de com em va ser difícil de plantar cara a la soledat. Jo estava molt lluny de deixar-me influir per la sensualitat de la naturalesa, almenys tal com ell la presenta:
«Fa una tarda deliciosa, el cos és un únic sentit i s’omple de plaer per cadascun dels seus porus. Vaig i vinc per la Naturalesa amb una estranya llibertat, com si formés part d’ella mateixa.»
Enmig d’aquell trasbals, era impensable que jo pogués estar receptiu a tantes coses que ignorava i que fins i tot vivia com a enemigues. Tot formava part de la gran presó on m’havien ficat, sense demanar-ho. Sí que experimentava algunes sensacions voluptuoses —el silenci estremidor de la nit, els colors de l’alba, el brogit del vent, certes belles visions del bosc…—, però les aigualia aviat amb el meu estat d’alerta. No em podia permetre abandonar-m’hi. Era tot el meu cos que sospirava per saber quan s’acabaria aquell desterrament i no podia obrir-me a tants matisos subtils.
Suposo que la diferència bàsica és que Thoreau havia escollit voluntàriament els més de dos anys de reclusió als boscos i, en canvi, jo m’hi havia vist obligat i sense cap marge de temps per avenir-me a la idea del confinament. El camí fins a Les Barreres se m’havia fet llarg, infinitament llarg, i la perspectiva d’apartar-me del món se’m feia espantosa. A més, no tenia cap dret a protestar. M’havia de quedar aquell neguit reclòs a dins, amb una mena de basarda interior, resistida en silenci. Ni se m’hauria acudit confessar al meu pare que estava cagat de por. Seria una mala passada, ell que se la jugava per mi, un fill fatxenda que anava pel mateix camí que el gran. Això significava que, a part d’empassar-me el malestar, li havia d’estar agraït per tants sacrificis. Raó de més per callar i obeir-lo. En aquella època era el que tocava.
És veritat que Les Barreres queda enmig d’un espai grandiós, obert, amb unes vistes que es perden a les altures del Pirineu. A mi ja em meravellava de petit, quan hi pujàvem en família per passar el dia i llavors sí que em deixaven córrer com una cabra boja. En canvi, en arribar-hi aquell 17 de setembre me’l vaig prendre com un presidi. Callar i callar, perquè, malgrat la seva habitual eixutesa de caràcter, jo notava que en aquell indret el pare respirava més fondo i la mirada li voleiava lluny, amb ales d’ocell. Ell sí que compartia la comunió de Thoreau amb la naturalesa, perquè la duia arrelada ben endins després de tants anys de conviure-hi, de bellugar-s’hi amb plena llibertat. A hores d’ara, encara n’estic convençut: era quan estava tot sol que ell trobava la seva millor harmonia.
Mentrestant, jo em sentia emmordassat, refractari a totes les novetats, a tots els estímuls. Va ser molt a poc a poc que les parets de dins se’m van anar esmicolant i jo mateix em vaig sorprendre quan vaig preguntar al pare el nom de cada arbre, com podia identificar les famílies de les flors i aprendre a distingir el cant dels ocells, diferenciant-los dels altres animals que a la nit s’esplaiaven al bosc. Va ser un llarg camí fins a no confondre la fressa del vent amb les passes d’algú que s’acosta. Em va costar no fer cas d’aquells temibles sorolls nocturns que em neguitejaven com si fossin udols de llop.
He de reconèixer que el pare va fer de mestre pacient, un pèl sorneguer, quan s’adonava del meu sobtat interès per les coses que ell ja tenia per sabudes i naturals. No és que ell exterioritzés gaire la satisfacció íntima que això li produïa; prou que jo l’hi notava amb qualsevol gest de la cara.
Va arribar un moment que ja hauria pogut fer meves les paraules de Thoreau quan descriu la nova sintonia amb tot el que l’envolta:
«De sobte vaig ser conscient de la dolça i beneficiosa companyia que m’oferien la naturalesa i el repicar compassat de les gotes i cada so i cada imatge al voltant de casa meva, una amistat infinita i inefable, com una atmosfera fortificant que va fer desdenyables tots els avantatges del veïnatge humà, i no he pensat més en elles des de llavors.»
Com més paraules descobria per anomenar cada cosa, més fàcil m’era espolsar-me aquella primera malenconia per tot el que havia deixat enrere, el poble, la mare, el pati de l’escola, la gent del carrer, qualsevol soroll… A les nits, quan em costava d’adormir-me, ja no m’encantava tant amb la claror de l’espelma i les meves fantasies estaven més aviat lligades al que m’havia succeït durant el dia que no pas al que hauria fet si hagués estat a baix.
Potser m’hi va ajudar que el pare no demostrava cap enyorança de tot el que ens quedava lluny de la vista. Rarament parlava del poble, com si ni el preocupés, com si no pensés en les dificultats que hi devia estar passant la seva dona. Segur que no era pas així, però així m’ho feia viure. Ara penso que tot li venia de tanta confiança amb la terra, mentre que jo, encara no amb onze anys, tenia el cap amb els amics, per molt que ens acabéssim barallant. Aleshores la meva idea de viure plenament s’assemblava més a aquell desficiós no parar d’en Valeri que no pas als matisos de la naturalesa.
Tindria molt de temps per reconciliar-me amb el medi natural, fins al punt que a l’hora de tornar a casa se’m giraria una forta malenconia. A mesura que m’aniria allunyant de Les Barreres, experimentaria la veritable enyorança de trobar-me tan apartat de l’altiplà. Potser seria perquè, tal com diu Thoreau, no hi pot haver una melanconia realment negra per al que viu enmig de la naturalesa i gaudeix dels seus sentits.