No tenia ni idea de quina era la gran feinada que tenia prevista el pare per als dies d’estar allà dalt —jo encara pensava que seria qüestió de dies—, i encara menys sabia quin paper podia jugar jo que no deixava de ser un aprenent de tot. La meva experiència es limitava a haver après a regar i a cavar l’hort que teníem a dos minuts de casa, a col·laborar en la collita de les patates, a omplir els cistells amb tota mena de verdures i llegums —havia après bé el que es pot collir i el que encara no és prou madur—, però també m’havia fet expert a esmunyir-me tan aviat com podia de les obligacions.
Tanmateix, en aquella primera nit —abans de comprovar la duresa de les màrfegues— ell ja em va advertir que l’endemà ens llevaríem d’hora, perquè havíem d’atacar la neteja del bosc de la Teuleria; aquelles dues hectàrees de pins que, segons ell, havia deixat endarrerir massa. I aleshores se les començà a carregar en Valeri, que des que havia tornat del servei havia estat més per la política i les mosses que per ajudar-lo.
Vaig continuar sense saber què esperava de mi, però jo m’havia proposat de no atabalar-lo amb preguntes i, per contra, obrir molt els ulls i les orelles. Encara em recordo fidel a aquell propòsit meu de no buscar complicacions, quan a la nostra família en sobraven tantes. Jo, el nen buscabregues de l’escola, allà seria l’ajudant més disciplinat.
No sabia que allò era el principi d’una llarga setmana al bosc, cada dia de sol a sol. Encara no havia descobert que el primer i únic objectiu del pare era matar-se a treballar. Al bosc de la Teuleria, el compliria de sobres.
Teníem aquella pineda a un quart d’hora de la borda, però hi aniríem cada dia amb el Jepet i la Tana perquè a la tornada ens servirien per carretejar la llenya, no per estalviar-nos la caminada. Quan vaig adonar-me del sotabosc tan embardissat, vaig donar la raó al pare, mentre maleïa que en Valeri se n’hagués desentès massa fàcilment —el meu germà tenia molta habilitat per anar a la seva— i jo estigués a punt de pagar-ne les conseqüències.
El pare havia carregat tota mena d’eines a les alforges i quan vam ser al bosc, després de pensar-s’ho molt, em va posar a les mans una destral i un xerrac. Potser no estava gaire convençut de les meves capacitats, perquè, tot fent un gest que apuntava al munt d’eines, em va dir allò de:
—Tu mateix, agafa el que et faci falta.
I perquè no m’acabés de sentir desbordat el primer dia, encara va puntualitzar:
—Tu ves fent el que puguis, sense forçar-te, que tens les mans molt delicades i de seguida et sortiran butllofes…
Ell sí que es va forçar, a tota màquina. Tenia les mans mésque endurides i molta pressa per treure’s els neguits de sobre. Amb el matxet a una mà i la falç a l’altra, es va llançar contra l’herbam i al seu pas ho feia saltar tot. Feia servir la tàctica d’avançar en línia recta, en direcció al centre del bosc, i pretenia que jo acabés de rematar el que ell deixava dret. No era gaire difícil, fins i tot podia ser divertit, tan sols que jo em veia incapaç de seguir-li aquell ritme frenètic. Necessitava respirar i aturar-me cada dos per tres.
Se’n va adonar aviat, que tenia un fill ben poca cosa. Encara sort que els primers dies m’ho va disculpar, gairebé justificar, potser perquè no em desanimés. «Tu tira, ja n’aprendràs, ja», em deia, mig rient, mentre que ell continuava desbrossant i destralejant a tort i a dret, per mi i per dos més, amb aquella energia que em tenia enlluernat. Ja sabia que era un pare fort, prim, fibrat, sense ni una gota de greix, d’aquells que de jove s’apuntaven a les competicions de la talla de troncs, però no me l’imaginava treballant com una locomotora, quan no es tractava de guanyar cap concurs.
Més endavant va venir l’hora de fer llenya. Ell anava decidint els troncs que sobraven i les branques massa carregades. Feia una primera purga i deixava que jo les acabés d’esquilar en trossos petits, d’una mida apilable, perfectament definida. Tot ens serviria per anar acumulant la llenya a les vores del camí, a punt de carregar-la damunt del Jepet i la Tana i deixar- la on a principis de la primavera faríem les carboneres. Així, ell em parlava de la primavera i d’aquella operació com si faltessin quatre dies, i remarcava aquell «farem» com si les famoses carboneres també haguessin de ser cosa meva i l’estadaallà dalt hagués de ser eterna. Me l’escoltava, sense ni obrir boca, només empassant-me la saliva àcida, no fos cas que em digués que sí, i tant, que allà ens hi passaríem la resta de la vida.
En el fons, no estava convençut de fer-li res bé, perquè ell em continuava reüllant amb la mirada severa, malgrat que la meva inseguretat li devia despertar algun bri de compassió. En lloc de renyar-me obertament, com li sortia de fer tan sovint a casa, allà procurava mesurar-se:
—És clar, és normal, ets un principiant. Tot és qüestió de pràctica. Tu no afluixis.
Jo seguia esbufegant per no res, mentre em preguntava d’on treia ell tanta energia. O millor hauria de dir tant de coratge, perquè en aquella manera de barallar-se amb el bosc hi havia alguna cosa més que resistència física. Jo diria que hi havia lluita, no sé exactament contra qui o què. Aleshores no m’ho sabia explicar, però ara estic convençut que amb tanta fúria intentava desfogar el dolor i la ràbia que no sabia espolsar-se a mesura que rebia les patacades. Potser era allò que una nit se li va escapar, com sense voler: «La vida fa mal. Ja te n’adonaràs, noi». I ara em fa pensar que a cadascú la vida ens va segons com sapiguem tractar aquest mal. Ell encara no n’havia après prou.
La suor li rajava front i galtes avall i li enlluentia la barba fosca, tan serrada. Només quan es notava ben xop, s’aturava just l’estona per desempallegar-se de l’armilla i la camisa i es quedava amb aquella samarreta de màniga curta, de color blau fosc, amb què encara se m’apareix fent de llenyataire. Aquella samarreta que no es canviava en tota la setmana i en la qual s’anaven acumulant els cèrcols blanquinosos de la suor. Són imatges que em tornen, mentre revisc la depressió que em produïa comparar la seva musculatura amb els bastonets que jo tenia per braços. Jo, que a l’escola em considerava més espavilat que molts de la meva edat, estava a anys llum
d’assolir aquella fortalesa. De fer-me tot un home, que deien els del poble.
L’esclariment del bosc ens va tenir ocupats durant més d’una setmana i mai no vaig saber si era indispensable anar tan a fons o és que ell va allargar la feina fins que la mala sang se li amansí. Treballava, menjava i dormia, sense cap treva per poder-se preguntar què estàvem fent en un paratge tan estrany, perduts com dos animals boscans. Perquè en aquells primers dies no em va parlar més d’en Valeri, ni de la mare, ni de tots els malparits que havien començat a manar al poble. Sempre al seu darrere, jo feia d’escarràs obedient, una mica amoïnat per no saber quan se’ns acabarien els treballs forçats.
Els moments de relativa llibertat em venien quan, poc després de sopar, ell s’adormia com un soc i aleshores jo podia jugar amb les meves fantasies. Podia sortir a fora, a reconèixer les estrelles, o podia quedar-me estirat ben pla a la màrfega, amb els ulls ben oberts. Tenia per sostre la màrfega del meu pare i em podia adonar dels seus moviments. Mentrestant, tenia permís per volar cada nit per un món diferent, o per molts mons diferents. Anaven i venien sols, jo només havia de decidir si m’hi entretenia o els despatxava. Em sentia lliure de fer-ne el que volgués. Potser només necessitava repetir-me ben fort i molt endins que no, que jo no estava fet per viure a la muntanya. Que, de cap de les maneres, no em convertiria en un esclau de la terra, tal com