A la mare només li havies de donar un fil de res, una punta de l’argument, i ella et reconstruïa la història sencera. Descabdellava tot el que havia passat, o almenys tal com li havia arribat a les orelles, tant si era un cas relacionat amb la nostra família —els vius o fins un parell de generacions enrere— com amb els asssumptes tèrbols del veïnat. Quan ella entrava en un tema, s’hi reconcentrava tant que era com si deixés d’estar davant nostre. Se li ennuvolava la vista, amb una brillantor aquosa als ulls, com si el que veiés dins la bola dels records l’encegués, i desgranava les paraules, sense presses, igual que una font de raig tranquil. A tot estirar, feia alguna parada breu, com si li hagués entrat aire a la canonada dels pensaments i necessités endreçar-los millor. I la veritat és que totes les seves paraules es feien escoltar, tant perquè eren amenes com perquè els altres estàvem segurs que al final lligaria tot i ens mantenia pendents d’aclarir els punts foscos. Encara que no sé pas què ens atrapava més, si la gràcia de la història o el poder dels detalls. Ens tenia embadalits i, sobretot en Valeri, el meu germà gran, molt de la broma, l’acabava aplaudint per arrodonir la peça: «Mare, ets un pou de memòria, per què no ho escrius?», li solia dir, i ella tan contenta. Llàstima que ella no era d’escriure.
Si érem a taula, el pare només l’aplaudia amb els ulls, obrint-los i tancant-los un parell de vegades seguides, o, si el cas tant s’ho mereixia, amb un esclafit de llengua, com qui agraeix un bon àpat. No era pas que ell no tingués memòria, sinó que no la feia servir d’aquella manera. Això no impedia que en alguns moments del relat ell es permetés interrompre-la per fer alguna puntualització. Podia ser un error d’informació, una qüestió de punt de vista o un simple afegiment de matisos. Amb les seves precisions de notari, ens demostrava que ell també estava al corrent de tot, que tal vegada ens hauria pogut explicar la mateixa història, ves a saber amb quina altra versió —probablement carregada de més gravetat. Però això no passava mai, ni se’ns acudia demanar-l’hi, perquè ja sabíem que ell no estava fet per a aquella classe d’expansions.
Ell estava fet per treballar de sol a sol, per tornar a casa baldat i trobar-se el plat a taula. Sí que tenia orelles per a tot, fins per a les coses que semblava no escoltar. Tan sols que rarament tenia res a dir. Ara que el recordo amb aquella dignitat que presidia la taula, o amb la discreció que anava amunt i avall, estaria per dir-li: «Pare, eres un pou de silencis».
És clar que de vegades arriba un moment que els pous més resistents, els més endurits pels anys, s’esquerden. Aleshores és quan la memòria comença a vessar, de vegades amb una força inaudita.