Un dissabte de primavera

Fragment 1 (pàg.7-9)

Bufa un gregal moderat, domina una frescor plàcida, i de tant en tant apareixen unes ratxes de llevant que esveren el mar de nit. Llavors és quan més m’agrada observar la costa, voleiant amunt i avall, atenta a les onades que despunten de la negror, com si protestessin. L’espectacle s’ho mereix. És una quietud fosca fins que de sobte la lluna il·lumina les crestes blanques, tan efímeres com insistents. Un espectacle sense espectadors, que a aquestes hores la gent sensata dorm. Només els esperits desvagats ens hi podem entretenir, si no ens acuiten les urgències. Avui és una de tantes i tantes nits que sobrevolo el camí de ronda de Calamarca, sense res millor que contemplar l’espetec de l’aigua contra les roques que serveixen de mur de contenció. És el meu lloc preferit per esperar que es faci de dia, plenament de dia, quan els meus es desperten i puc estar a l’aguait de què fan i què deixen de fer, amb aquesta tendència tan seva a convertir els petits incidents en grans amenaces, tan breus com les onades que aixeca el llevant. No és cosa meva, no és cosa meva, m’ho repeteixo mil vegades; ja sé que no hi tinc res a dir, ni a fer; que són cinc anys des que la malaltia em van arrancar d’aquest món i he perdut tots els drets a intervenir-hi. No hi soc, no hi soc; ningú no s’ha d’adonar que m’ho continuo mirant tot amb la passió de quan era viva. Ells dos no han de saber que estic alerta dels seus maldecaps, de tot el que els pugui espatllar la bona vida. És clar que he perdut la veu, però no uns altres ulls i unes altres orelles, gens carnals. El meu únic mèrit ha de ser que ells facin cas de les veus que jo els pugui insuflar a dins. Perquè, en els moments més crítics, quan els neguits els emboiren l’enteniment, sempre va bé que algú pensi per ells amb nitidesa. Malgrat que no és pas segur que sempre em facin cas, la cosa vol molta paciència i discreció, sort que ja estic avesada a les eternes vetlles i sovint m’he d’alimentar de la persistència del mar. Avui em cal més que mai el seu exemple, costa molt de fer-se de dia. Fa hores que no paro de resseguir la costa, comptant les onades que s’inflen i s’esberlen contra la pedra; fa hores que sobrevolo la badia de Calamarca, amb les rengleres de llums que ressalten la forma de petxina que li ha donat anomenada. Ja estic cansada de tantes giragonses com una ploma al vent. Per això avui he acabat planejant damunt les torres més enfosquides, camuflades entre la pineda, i ja he passat unes quantes vegades pel cel de La Sarabanda. Quan sé que no, que encara no és hora d’acostar-m’hi; que és inútil, que ells dormen, que en el son ni es recorden de mi. I tanmateix, la casa em crida i no me’n sé apartar gaire. Com cada nit, només hi han deixat el llum del porxo encès, potser per advertir que la torre és un organisme viu, molt més viu que jo, la invisible, la que n’està tan enyorada que es resisteix a oblidar-la. Encara que, de fet, no hi veig cap mal a continuar fidel a una casa. M’enamora la seva silueta quadrada, amb les dues plantes i el mirador que la corona. M’hi lliguen les llargues hores que hi vaig passar, quan jo era la que feia i desfeia. Ho sé, ho sé, quan surts del propi cos has de renunciar a ficar-te en el dels altres i en els seus assumptes. M’ho proposo cada dia: miraré i callaré. Només els enviaré petits senyals si veig que es compliquen la vida inútilment. M’he d’aguantar, tot i que tal com es presenta el panorama d’aquest dissabte, potser faria millor d’evaporar-me. Sí, en soc perfectament conscient, però la veritat és que torno a ser aquí. Ai, aquí, aquí, aquí… Avui és un dia massa perillós i sembla que ells dos ni se n’adonen.

 

Fragment 2 (pàg. 43-46)

Que consti que la Margot és expeditiva per naturalesa: es delia per un esportiu i des de fa tres mesos ja el té, és un Mazda MX-5 Copper Red Mica, d’un vermell tan fosc i elegant que avui ha combinat amb el color dels llavis i amb una samarreta de tirants que se li arrapa al cos com una segona pell. Se li ha de reconèixer un pit perfecte, ni escàs ni exagerat, amb les proporcions justes per atreure totes les mirades i les enveges. D’aquí una estona, quan la torni a clissar l’Estanis s’haurà d’empassar molta i molta saliva. Segur que l’acabaran de posar malalt aquestes malles blanques amb un estampat de magranes esberlades que se li arrapen a uns malucs sense ni indicis de cel·lulitis. Ningú no li faria els quaranta-cinc, amb aquest cos que ja el va pertorbar durant la visita a l’exposició, i quan se’l trobi davant per davant, sense cap mocador que li dissimuli tanta rotunditat, no em vull ni imaginar el cop de sang que li pujarà a la cara. És una silueta pura naturalesa, tal com a ell li agraden, i si la veiés en aquest precís instant, conduint amb aquest excés d’alegria, com si ella tingués l’únic descapotable de Calamarca, aviat li rodaria el cap. Pobre Estanis.

És indiscutible, avui la Margot va accelerada, com si el codi de circulació no estigués fet per a ella. Al seient del copilot, en Max intenta passar de tot, repapat al seient obert a cent cinquanta graus, amb els peus nus, torrats de platja, sobre el tablier, amb un desvergonyiment que ella no suporta. Ell ho sap perfectament i fa com si passés del tema. Em fan gràcia aquests intents del noi de funcionar com si fos un capítol a part, quan sap que, per molt que es faci el desentès, ell és l’actor revelació de la pel·lícula, i això que ella ja n’hi ha fet aprendre el guió de dalt a baix, minuciosament. Tanmateix, l’estrella es comporta com si encara no s’hagués llevat, es camufla rere les ulleres fosques, mastega un xiclet que li endureix les barres, i fixa la mirada endavant. Sap que ella s’està posant nerviosa, però avui no el renya, ja en té prou, de somiar desperta, mentre li recorda les instruccions. Ell la deixa esbravar, sense ni immutar-se, segur del seu perfil grec, amb un nas impecable i unes mandíbules més que poderoses. Ella parla i parla, fins que es talla de cop i el sotja amb un declarat menyspreu als ulls.

—Que encara dorms?

—Tu què creus?

—Que em vols castigar.

—Potser perquè vas a tota hòstia.

—O perquè no et convencen els meus plans amb la Guiomar.

—Passo dels teus plans. Hem quedat que t’acompanyava, i aquí em tens. Digui el que digui, tu faràs el que et rotarà.

No perd la calma, el figura. Em continua intrigant. Encara no el tinc gaire estudiat, però no em cau gens malament. No és pas que m’agradin els mascles presumits, i en canvi em sembla sincer, força natural, potser és per aquest mig emprenyament que du a sobre. Ja en deu tenir prou, amb saber-se indiscutiblement atractiu, i ha optat per un toc més informal, amb els texans de les vores desfilades i la camisa eivissenca de fil cru. Si ha d’actuar, actuarà, sense sobreimpressionar ningú, i encara menys el professor Arpi-Hoffmann, un individu que el va desconcertar a la galeria. No està pas gens convençut del paper que li toca interpretar en aquesta comèdia, però ja que ha decidit acceptar-lo, farà el que convingui. No és dels que es tiren enrere a última hora.

La Margot desisteix d’estar pendent d’ell i es reconcentra en la seva particular cursa pels carrers sinuosos de Calamarca. S’agafa fort al volant i inclina el cos a cada revolt, marcant-lo a consciència, mentre inspira com si s’hagués d’empassar les glopades d’aire que li venen a la cara.

 

Fragment 3 (pàg. 85-88)

Guaito per la finestra i m’admira el rostre angulós d’en Pol que feineja a la pica de la cuina. El noto tens, emmurriat. Què li passa avui a aquest home? Per què no es treu la mala lluna de sobre? No és pas dels que acostumen a entretenir-se amb les empanades mentals, més aviat se les espolsa ràpid i, si tant li convé, amb un excés de brusquedat. Tot, menys perdre el seu punt sorneguer més de cinc minuts. En canvi, des que avui s’ha llevat du la mosca rere l’orella i una moral que se la trepitja. No m’agrada veure’l així de reclòs, i encara em sap més greu per la Lena, que no para de vigilar-lo amb el nas arrufat. Després de molt entrar i sortir de la casa, amb un neguit més que sospitós, ella li ha demanat que netegi els musclos a l’aigüera, sobretot que quedin ben nets. I ell, com si obeís cegament les ordres, s’ha encarat a la pica, i ara belluga les mans carnoses com una màquina. Tanta claror li encén la cara, amb aquest perfil que tantes vegades m’havia escalfat la imaginació, però ni així se li’n van les males boires. I la Lena, vigorosa, que no perd punt.

—Mira que no hi quedi gens de sorra, que l’altre dia ens petaven les dents.

—Doncs potser que ho facis tu. Ja saps que jo tinc les meves limitacions.

La Lena es mossega els llavis. No sap què fer amb aquest home quan se li lleva amb el peu esquerre. No és el que es mereix ella, un encant de dona, encara que avui s’hagi complicat més del que li correspon. Prou que se n’adona i, per si se n’oblida, el marit l’hi recorda. Ara que, tot sigui dit, ella també és dura de pelar i no afluixa. De fet, ja ho té tot ben estudiat i sota control, amb una estesa de menjar des de la nevera als fogons. Ja li agrada fer de cuinera, sobretot quan s’hi pot recrear, sabent que li agrairan el resultat. Serà després, cap al vespre, quan la Guiomar la felicitarà exagerant-li els mèrits, perquè ja han acordat que durant el dinar ni s’han de fer notar. Ella ho deixarà tot a la cuina de la torre, i l’amfitriona farà i desfarà com si tot fos obra seva, com si a més de destacar en la pintura també dominés la cuina.

Van acordar que prepararia una bona cassolada de peix, la seva especialitat, i malgrat que al principi la Guiomar havia dit que els entrants serien cosa seva, anit la va veure tan atabalada que li va prometre que ja s’ocuparia de tot. Una decisió que va exasperar en Pol i, després de la nit de tenir-lo contra l’esquena insultant, se li desperta amb l’humor tan capgirat que ni els pessics i les pessigolles li fan efecte. Ni el passeig pel mercat, l’ha eixorivit. Potser sí que ella s’ha entretingut massa donant conversa a les conegudes de quan hi treballava a la peixateria. O és que ha trigat massa a enllestir la selecció de petxines, musclos, cargols, navalles, garotes, a més del peix i el marisc per a la cassola. Fins que l’home li ha sortit amb allò tan seu, «tu ves fent al teu aire que jo me’n vaig a llegir el diari al bar», però ni ara creu que la mala maror li vingui d’unes bestieses com aquestes.

Per la seva manera de serrar les dents, endevino que la Lena no està gens tranquil·la. Aquesta fal·lera per rascar musclos, sense ni aixecar la vista, no li fa bona espina. Som a mig matí, el dia es presenta llarg i ella no està disposada a amargar-se’l. Ha de procurar que en Pol reaccioni, que la torni a buscar amb els ulls i les mans. Ho prova amb una picada al cul, i res. Després li passeja el pitram per l’esquena, suaument, com qui no vol la cosa.

—Xato, quan acabis amb els musclos, em netejaràs aquesta sípia tan fresca?

—Caram, em pensava que t’ho havies de fer tu sola, que no necessitaves ningú.

—Des de quan passo de tu, eh maco? Tu creus que m’estimo més muntar-m’ho jo soleta?

—Ep, que només t’estic parlant d’aquest maleït dinar, no barregis les coses!

—Ets el meu home, oi? Per què vols que faci distincions?

—Cal que puntualitzi més? Doncs no, no m’agrada que carreguis amb unes obligacions que no et corresponen; ni a mi, per descomptat. Tu saps que no és fàcil viure aquí sense passar per criats. Que jo sigui fill de l’antic masover potser ho emmascara tot, però ara no som servidors de ningú. No i no! Tenim un contracte que no inclou cuinar i netejar, només faltaria!

—Per què hi insisteixes? No m’has de recordar les condicions, que tu ja vas procurar que quedessin ben escrites. Però el pacte d’avui és molt més senzill, a mi m’agrada cuinar i a la Guiomar se li fa una muntanya. Li dono un cop de mà, com ho faria per una altra amiga. No siguis tan recargolat!

—També és recargolat prendre’m com ordres els seus avisos sobre l’estat de les plantes, la pintura de la reixa o qualsevol estri que s’espatlli a la casa gran? Lena, és una qüestió de to. A la senyora li agrada manar i no vull que es confongui amb mi; ni amb tu, si pot ser.

—És clar, perquè jo soc la teeeva dona, i no vols que abusin de res teeeu.

 

Fragment 4 (pàg. 151-154)

L’Estanis no sap què fer-ne d’un interlocutor amb uns reflexos més àgils que els seus, últimament tan alentits per la medicació del cor. Quan s’han quedat sols, l’ha dut al quadrat dels sofàs, fins i tot l’ha convidat a fer una becaina, si tant li venia de gust. «Per mi no te n’estiguis», li ha recalcat, amb aquella mena de suficiència amb què solia tractar els seus alumnes predilectes. En realitat, és ell qui necessitaria fer la migdiada per no alterar la rutina diària d’una bona digestió. Però no hi ha hagut manera d’agafar el son, perquè en Max, amb uns ulls que no s’han deixat vèncer per l’alcohol, li ha tornat a discutir la seva addicció a Proust, i ell s’ha desvetllat de cop. No s’han posat d’acord, ni sembla que s’ho hagin proposat, potser perquè el xoc dialèctic els resulta a tots dos molt més estimulant.

—T’accepto el que vulguis, però no me’l redueixis a un infeliç burgès asmàtic…

—No me’l carrego perquè ho fos, només tracto de recordar els seus condicionants, el context des d’on sorgeix la seva obra.

—La puta mania d’etiquetar que teniu els publicistes.

—Ep, que jo no publicito res. M’ho pensaré, si algun dia exerceixo. Però ara parlàvem de Proust i jo et dic que prefereixo la Lolita de Nabokov. Molt més directe.

—Posats a reconèixer influències, per què no l’Orlando de la Woolf?

—Sí, és clar, però em queda més lluny.

—Si jo tingués la teva edat, potser també ho veuria tot lluny. Però tinc els anys que tinc i una manera d’assimilar tot el que he llegit.

—Envejable, realment envejable.

—Bah, no em facis la pilota, que no et crec.

Ai, Estanis, que t’estàs quedant sense recursos. No com en els teus bons temps, quan en els combats retòrics no et tombava ningú. Ara pots estar xerrant i xerrant, però és com si cremessis encenalls, i tu te n’adones, te n’adones. I et rebenta. Confessa-ho.

En Max et capta l’atabalament i et deixa respirar. Què et passa? No cal que facis aquesta cara de congestionat, ni que t’empassis la saliva amb tant d’esforç. És que no et surt el que vols dir? Treu-ho d’una vegada.

—Escolta, tu creus que puc estar tranquil mentre la teva dona es mira la meva amb aquests ulls?

Amb què li surts ara? Sort que en Max s’ho pren tot esportivament. D’entrada, fa com si s’ho rumiés des del fons de l’ànima —l’èmfasi li queda força natural, a aquest projecte d’actor—, però acaba responent amb un toc de displicència, potser perquè no t’ho prenguis gaire a la tremenda.

—Tu deus saber si la teva dona cau fàcilment a les temptacions. T’asseguro que la meva no deixarà de provocar-la.

—No cal que m’ho juris. En tot el dinar no ha parat de marcar-la amb la mirada, amb unes preguntes tan calculades, amb la manera de buscar-li els peus. Llàstima que en més d’una ocasió els ha confós amb els meus.

—Ha, ha, ha! Tot depèn de si a la Guiomar li va aquesta marxa? La Margot presumeix de tenir bon olfacte, però no sempre l’encerta.

—No em consta que hagi picat en situacions d’aquest estil. Però quan es tracta de deixar-se estimar, o quan hi ha algú que li afalaga la vanitat, sol ser massa vulnerable. Sense anar més lluny, amb la meva primera dona…

Ei, Estanis, para, para, què estàs insinuant? Què li confiaràs a un perfecte estrany? Jo mai no em vaig passar amb ella. Teníem les nostres intimitats, amb una tendresa que mai no sabreu dispensar-vos els homes, però tingues clar que mai no la vaig forçar a res. No com aquesta espavilada. Va, ara tu no compliquis les coses, frena la llengua. Em sents? Para, que et dic que paris. No veus com el mateix Max esquiva el tema.

—Potser que no ens preocupem per coses que no depenen de nosaltres.

M’agrada, aquest xicot; és de bona fusta i té una elegància natural que en aquests moments és molt d’agrair. Aprèn-ne, Estanis.

—Tens raó, anem a la nostra mentre elles…

—Elles, què?

—Res, res. Et ve de gust un whisky?

Per una vegada a la vida, l’amfitrió reacciona amb rapidesa. Sense esperar resposta, s’escapa fins al moble bar per tornar-ne amb una ampolla, dos gots i la glaçonera. Li ofereix un bourbon irlandès, mentre s’excusa que se li ha acabat el millor escocès, i li recita les altres marques que ja ni li ha tret. Li aclareix les seves preferències, les argumenta segons la textura, el color, l’aroma, l’atac al paladar. Com més s’embranca, més evident resulta que se sent en ple naufragi. Sort que, aprofitant els tres segons que dedica a acumular aire, en Max reprèn el seu fil, amb un gest tan pensatiu que se li fa ineludible escoltar-lo.

—Si no és molt preguntar, quina mena de relació mantens amb la teva dona? Ei, no em responguis, si no vols.

No se l’esperava, aquesta. L’Estanis no sap dissimular la rigidesa de les faccions, malgrat que la intenti dissimular amb una rialla, sense entrar en profunditats. Però el company el continua mirant de fit a fit i, després d’empassar-se un glop de bourbon, es rendeix. Lentament, s’ensorra una mica a la cantonera del sofà. Inspira i expira molt sorollosament.

—Home, ara t’hauria de dir que som d’almenys un parell a la setmana, però la veritat és que la meva salut no és per tirar coets. La medicació no em permet certs excessos. Necessito extres per quedar bé, però ella ja s’ha acostumat a la calma. Diguem que tots dos valorem l’estabilitat afectiva i…

Ai, Estanis, no continuïs amb aquests discursos tan tronats, que a aquest no el convenceràs de res fora de la teva estricta realitat, tan limitada.

—Sí, sí, t’entenc. Però tu saps tan bé com jo que el desig va per lliure. Si ella és tan hipersensible com insinues, potser li agradaria explorar altres possibilitats, aventurar-se.

 

Isidre Grau presenta la passió de la primavera amb una comèdia agredolça

Cerdanyola.info. 20/2/2020

Isidre Grau torna a la càrrega amb un dels seus temes preferits, les relacions humanes, però d’una manera un xic diferent al que ens té habituats amb una història en un temps molt curt, un veu narradora morta, uns personatges que dialoguen molt i el sexe com element present en una novel·la que el creador de Vinyes de Savall defineix com un entreteniment maliciós. Continuar llegint

Escolteu l’entrevista

“La maleta de l’escriptor” a Ràdio Sant Celoni

CAFÍS DE LLETRES (Punt 7 Ràdio Sant Celoni). Sílvia Romero. 4/2/2020

Accediu a l’àudio fent clic aquí

Isidre Grau, “La maleta de l’escriptor”

Isidre Grau, guia en l’apassionant viatge per la creació literària

Cerdanyola.info. Cultura. 28/11/19

L’escriptura literària és un viatge. I Isidre Grau és un excel·lent guia en aquest trajecte. La maleta de l’escriptor, llibre que presentava a la Biblioteca de Cerdanyola en distesa i apassionada conversa amb una altra autora local, Aina Sastre, proporciona precisament aquest equipatge per aconseguir que arribem al destí feliç de la creació. Llegir més

L’experiència és un grau, un Isidre Grau

L’Apunt. Lluís Llort. El Punt Avui. 29 d’octubre de 2019

Al mercat hi ha molts manuals per aprendre a escriure narracions, novel·les, guions… Desconfieu dels que us garanteixen l’èxit. Cal talent i molta, molta feina… Llegir més

Isidre Grau parla en la seva darrera obra de la ciutat i de la dificultat en trobar la veritat

Butlletí Municipal Riu Sec. Núm. 337. Juliol 2019

“L’home que perseguia la veritat” és una novel·la on surt Cerdanyola del Vallès i uns personatges que ens endinsen en el misteri de la seva vida. Llegir més

«No existeix la veritat, sinó les veritats, sempre parcials»

Diari de Girona. 4 de juliol de 2019. Albert Soler.

Isidre Grau, guanyador del premi Sant Jordi l’any 1985 amb «Els colors de l’aigua», publica «L’home que perseguia la veritat» (Gregal), una novel·la protagonitzada per un nonagenari, entre Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro i Cerdanyola del Vallès. Llegir més

Cazarabet conversa con… Isidre Grau

La Libreria de Cazarabet – Mas de las Matas (Teruel)

L’home que perseguia la veritat.

Isidre Grau dibuixa una història, com a escriptor, molt humana entre la la reflexió que mira el fet d’esser leials i la reivindicació del passat que es comparteix…

El llibre, la novel·la, està editat per Gregal.

Sovint aclarir la veritat esdevé un dret tan legítim com arriscat. Potser ja en farem prou si aconseguim transmetre la nostra experiència als que intentaran viure millor. Llegir més

Entrevista a TV Girona

TV Girona. TÉ DE TOT. 10/06/2019