Primer capítol de “La vida escrita”

Agonitzava el segle quan els germans Daniel Cervera i Samuel Silva, contra tota advertència, van aventurar-se pel camí de la neu. Era primera hora de la tarda i, lentament, van anar remuntant la vall que els seus presumptes pares havien hagut d’abandonar molts anys abans sota l’amenaça de l’àguila.

Era l’únic camí que es delien per prendre. Després de tants dies de batallar amb els papers i amb la memòria dels altres, ja sabien tot el que podien saber. Ara només els empenyia amunt la ràbia per tants anys d’ignorància i l’ànsia d’arribar a l’escenari dels fets. Uns primers fets, tan obstinadament encoberts pel silenci, que s’havien desencadenat l’abril del mil nou-cents trenta-set, quan la Guerra d’Espanya cridava a files idealistes i aventurers d’arreu del món. Gérard Vernier, borgonyès de Beaune, fill de viticultors renomats, necessitava conèixer alguna cosa més que els horitzons de blat i vinya. Graham Percy, estibador del port de Cardiff, s’havia fet voluntari junt amb mitja dotzena de companys després d’una nit de cervesa. En canvi, Lars Larsson, linotipista d’Uppsala, segons ell mateix havia testimoniat per escrit, havia llegit molt sobre la República espanyola abans d’enrolar-se a les Brigades Internacionals i si s’hi havia abocat era convençut d’interpretar l’acte més important de la seva vida. Tots tres s’havien conegut just una setmana abans i en aquell moment formaven part de l’escamot que, comandat pel català de Reus Llibori Sales, inspeccionava els passos fronterers entre els cimals de la Cerdanya.

Feia dos dies que caminaven de sol a sol i dormien al ras. No solien utilitzar gaires paraules per comunicar-se, ni semblaven necessitar-les. En tenien prou amb els gestos i els sons guturals que demostraven ser més pràctics per entendre’s i així, més aviat ignorants els uns dels altres, vorejaven timbes i geleres i es protegien del vent massa fred amb les cares ensorrades als tabards.

De lluny, segons descripció de Larsson, haurien pogut passar per un esbart d’ossos fugits del cau. Tanmateix, l’aparició de l’enorme aguilot els va retornar de cop a una condició més humana. De sobte s’havien espantat i no sabien amagar-ho.

L’au era un exemplar magnífic, de plomatge negre i grana, que els hauria meravellat si l’haguessin contemplat rera l’escut d’un vidre. Però de seguida que la bèstia va despuntar del cim més alt -cal interpretar que es tractava del Puigpedrós- van comprendre que els enfilava directament. De primer, enlairada i majestàtica, i de seguida, en vol rasant, retombant damunt els seus caps amb la cadència d’un ventall.

Els homes van fer mans a l’aire, mostrant punys i armes, udolant. Després, impotents, van arrecerar-se rera les roques, i va ser des d’una mitja bauma que el gal.lès va buidar el carregador al cel. Va ser igualment inútil. Ara l’animal baixava en picat i s’anava a llançar sobre Llibori Sales, l’únic que s’hi continuava enfrontant a pit obert. I s’hi va llançar.

Amb la negror de l’àguila que li apuntava als ulls, el català va vinclar el cos enrera. Aleshores els peus li van relliscar de la pedra, i abans que l’ocellot l’escometés, el cos i el fato armat rebotien tartera avall, i la potència de la seva gola es fonia en un crit prou esgarrifós per foragitar fins i tot el mateix botxí. D’una manera tan ràpida, gairebé miraculosa, la fletxa emplomada -traducció literal del suec- va desaparèixer pel tomb de la carena davant les mirades atònites dels supervivents, mentre de la fondària de la timba arribaven els darrers espetecs d’una carmanyola.

Després es va restablir un silenci que feria l’ànima i un vent que gelava les nafres. El sol queia cap al fons del crestall de muntanyes, entre núvols enravenxinats, i aviat els abandonaria a la nit d’una naturalesa desconeguda. Els tres homes no es van dir res, tan sols es van llambregar amb el llenguatge del pànic, i de mica en mica, recelosos, van sortir dels aixoplucs.

Amb el vent a la cara, van provar de valer-se de les paraules. Estaven sols. Havien perdut el guia, i amb ell, els plànols, l’orientació. Se sentien errants pel sostre d’una bella panoràmica que de cop esdevenia aclaparadora, insuportable, i amb l’amenaça de l’àguila que podia tornar d’un moment a l’altre.

Era absurd continuar l’expedició. Abans d’embrancar-se més, havien de fer servir la lògica per regressar al lloc d’origen. Si tiraven per qualsevol torrentera potser arribarien a la vall principal, a la carretera que els portaria al món dels vius.

Els altres dos anaven a baixar per la drecera més franquejable, però Lars Larsson deia que havia llançat un crit sec, una mena d’alto, per exigir que el mort fos enterrat.

En un primer moment, Graham Percy va rebre l’ordre amb una riallada. No tenien temps per malbaratar amb sentimentalismes i es feia fosc. Però just aleshores l’ombra i el ronc d’un corb van servir perquè tots tres es miressin de nou, amb un tremolor a la gola, i Gérard Vernier va decidir que el suec tenia raó. Ningú no voldria que els seus ossos fossin escurats per una bèstia d’aquella mena.

Van improvisar corriols per la tartera fins que van trobar la despulla de l’infortunat Llibori Sales encastada al bressol format per dues roques. Tenia el cap esberlat com una magrana. No hi havia res fer, tret de formar un curull de pedres al seu damunt i li dedicar-li un minut de silenci encara més feixuc.

Posteriorment, esparsos entre el pedregam, van recuperar l’arma i algunes llaunes caigudes del sarró, però no va passar el mateix amb el plànol que l’infortunat duia a la mà en el moment de despenyar-se. El d’Uppsala va creure reconèixer-lo en aquella forma blanca que el vent s’enduia enllà de la vall.