Biografia


De la formació a la docència

igrau5Isidre Grau i Antolí va néixer a Sabadell el 7 de setembre de 1945, tot i que sempre ha viscut a Cerdanyola del Vallès, des d’on ha estat testimoni del pas de l’espai rural a l’industrial i, darrerament, al de serveis. De formació enginer tècnic químic (Terrassa, 1964), fins el 1995 va treballar com a tècnic industrial en el sector dels plàstics. Al mateix temps, des de 1975 s’ha dedicat habitualment a la literatura, a més d’haver-se titulat com a professor de català (UAB, 1983) i impartir classes de tècniques de novel·la i de conte, primer a l’Aula de Lletres (1995-1997) i després a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (1998-2011).

Abans de fer literatura

Quan pensa d’on li ve l’interès per la literatura, no troba cap biblioteca familiar ni cap mestre que l’estimuli.  Més aviat es recorda com un noi perplex que troba gust en la lectura i en construir-se els seus propis llibres, com una manera d’explicar-se les coses més inexplicables del món, la vida i la gent. O per muntar històries que contrarrestin el caos aparent. O pel simple plaer de crear bellesa, vés a saber… El fet és que en la seva prehistòria literària hi ha cinc novel·les escrites entre els 11 i els 14 anys, unes quantes imitacions de l’Enciclopedia Pulga, alguns relats i moltes cròniques de viatges. Tot és material que mai no sortirà del calaix. De més gran es concentra a estudiar, fer experiència en la indústria, crear una família i procurar-se un entorn que li permeti escriure. És als 30 anys, mentre Franco agonitza, que aposta per la literatura com a camí d’expressió més personal.

Els primers experiments

En paral·lel a la primera novel·la, (Fugida en gris, que obtindrà el Premi Ciutat d’Olot 1979), llegeix més sistemàticament, consolida la llengua amb la titulació de Professor de Català per la Universitat Autònoma de Barcelona i fa classes de català per a adults. Són els anys de la Transició, les Universitats d’Estiu, el Congrés de Cultura Catalana i els Consells Populars de Cultura Catalana, quan entra en contacte amb els companys de generació i s’incorpora al Col·lectiu Ofèlia Dracs, després de l’estrena  amb “Deu pometes té el pomer”, premi de narrativa eròtica La sonrisa vertical, i participa en els seus següents cinc llibres, en una estimulant etapa per practicar tota mena de gèneres i divertir-s’hi.

Mentrestant, fa la seva pròpia experimentació amb una segona novel·la de caire més textual, Sol sense sol, un calidoscopi de records i sensacions d’un jove escriptor de la Catalunya interior traslladat a la Barcelona vella. Alhora practica la narrativa curta, amb una diversitat de tons i estils tan àmplia que es traduirà en reculls tan variats com “Alens d’amor i de recança”, Del temps del joc al joc del temps, Rellotges fora de punt, Dansa a la ciutat vi(r)olada i L’esperit de Campbordiol, i li serviran per guanyar alguns premis locals dels que van fent currículum.  Tota aquesta narrativa breu serà objecte d’una recopilació que l’any 2008 es publicarà amb el títol de La pell dels anys. Contes 1981-1994.

Consolidació d’una línia personal

igrau1Cap al 1982 es planteja treballar amb unes temàtiques més properes al seu entorn més immediat. És quan tomba la mirada al seu paisatge habitual (Cerdanyola i el Vallès), i va definint el que seria el seu Macondo particular, l’espai literari de Vinyes de Savall, una població d’economia rural, situada a l’altra banda de les muntanyes de Barcelona, que a principis del segle XX ha rebut allaus d’estiuejants i, a partir dels anys cinquanta, onades d’immigrants que fan anar les noves fàbriques. En aquestes coordenades, ja hi situa Vent de memòria, la història d’una trobada entre l’exiliat que torna accidentalment i la filla del cacic local en un juliol d’incendis, amb un rerefons d’obscures històries familiars. Amb aquesta novel·la guanya el premi Ciutat de Palma 1983 i un cert reconeixement de públic i crítica. Com si es prengués una certa pausa, el que havia de ser un relat llarg acaba sent la quarta novel·la: Èlia, l’exploració intimista d’una dona a punt d’escriure cartes a una amiga íntima, mentre al llarg de vint anys conviu amb un poeta més addicte a la glòria que als sentiments.

Inicis del cicle d’“Els colors de l’aigua”

Tot seguit, ja prepara la novel·la més llarga i ambiciosa, la que li ha donat més prestigi: Els colors de l’aigua (Premi Sant Jordi, 1985), que és l’inici de la nissaga familiar dels Benavent de Vinyes de Savall, escrita en un temps rècord de 13 mesos, intentant mantenir un ritme narratiu “de galop de cavall” en fer avançar l’acció entre 1930 i 1985, des que el protagonista Pau Benavent és un jove pintor que vol triomfar a París fins que mor a la seva casa pairal, després d’haver-se casat amb una minyona andalusa molt coratjosa i d’haver tingut cinc fills que encarnaran les més diverses opcions de vida dins el segle XX. La novel·la va ser traduïda l’any següent al castellà i se n’han fet diverses edicions fins a la darrera en col·lecció de butxaca. La continuació del projecte va ser la novel·la La nit vermella (1989), amb una història al voltant de Lina Benavent, la segona filla, i el món de la burgesia industrial. Després d’aquest lliurament, va fer una pausa en el treball de la nissaga, com una manera de distanciar-se dels personatges, i també per deixar que visquessin les seves vides fins a l’acabament del segle XX, ja que el cicle novel·lístic no havia d’insistir en el món d’ Els colors de l’aigua, sinó expandir cadascuna de les branques d’aquell primer arbre.

Noves exploracions

Mentre els germans Benavent vivien la seva vida, Isidre Grau torna a la investigació temàtica i a la diversificació de registres. D’aquesta etapa, són alguns títols de literatura infantil i juvenil, com Corre, correfoc!, Memòries de l’illa del vent i Sortides d’emergència. També escriu un recull atípic, titulat En última instància, un tríptic d’històries que comparteixen el protagonisme de la dona, l’art i la mort. Ara bé, en plena febre olímpica, es concentra en un altre projecte de llarg abast, que són els que més l’atreuen. Aquesta vegada partirà de la Guerra Civil per explicar els orígens d’uns peculiars bessons que viuran básicament separats durant la resta del segle. El resultat és la novel·la La vida escrita, finalista del premi Carlemany 1996, una nova confrontació de la racionalitat i els sentiments, una certa paràbola del que batega sota la construcció de la identitat europea, a més d’una reflexió sobre els límits de la paraula i la memòria per reproduir l’experiència viscuda. Posteriorment, el 1998 publica la novel·la satírica Zàping!, una visió àcida de la nova precarietat laboral i de la despersonalització en la societat de consum.

Major dedicació professional a l’escriptura

La literatura també s’alimenta dels canvis vitals i professionals. L’octubre de 1994 Isidre Grau comença a ensenyar tècniques de novel·la a la nova Aula de Lletres, de Barcelona, i el juny de 1995, després d’una llarga crisi empresarial, plega de la indústria, assumeix l’autonomia per treballar més al voltant de la literatura. Serà una darrera etapa professional de 15 anys, compartint la docència de les tècniques de novel·la i de conte, amb tasques de comunicació escrita, cursos de formació, conferències, col·laboracions amb la premsa… Les classes impartides a l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès  (1998-2011) completaran la seva experiència docent, que trasladarà a l’assaig L’arquitectura del conte amb la seva visió del conte literari. Paral·lelament, des del febrer de 1998 al juliol del 2001, publica una secció setmanal al Suplement de Cultura del diari Avui amb reflexions sobre les tècniques d’escriptura, que posteriorment serà la base del llibre La maleta de l’escriptor.

Final del cicle d’“Els colors de l’aigua”

igrau8El segle XX és a punt d’acabar i els fills de Pau Benavent i Lola Frías ja han viscut prou. És hora de reprendre el cicle d’ “Els colors de l’aigua”, començant per la història de Maridol Benavent, la filla gran, una dona de caràcter esquerp i independent, que ha fet una carrera teatral notòria. El resultat és El balancí negre, novel·la que guanya el premi Ciutat de Palma 2000 i que és acollida per la crítica com una obra de maduresa. Ja no perdrà de vista els Benavent, i aviat arribarà el torn de Marina Benavent, la quarta filla, la que no va voler seguir els convencionalismes de la vida burgesa i després d’experimentar sistemes de vida alternatius se’n va anar amb el seu company a l’Índia. Un viatge fet a finals dels setanta, però que ella recorda en el trànsit cap al segle XXI. Aquest és l’enfocament de Groc d’Índia, la novel·la publicada el 2004. Però la nissaga Benavent no es pot tancar sense explicar què ha estat de les vides de la Berta – la tercera filla, militant sindicalista que a finals dels seixanta va haver de fugir, i després ha fet carrera d’advocada i de parlamentària socialista a Madrid – i de l’Àngel – el darrer fill i únic noi, fotògraf de guerres, que no ha parat de voltar pels polvorins de l’Amèrica Central i dels Balcans. Ells dos són la base de la novel·la El punt blanc de l’horitzó, que el 2006 completa el cicle obert amb “Els colors de l’aigua”, una pentalogia peculiar dins la literatura catalana, ja que recorre setanta anys del segle XX des de les més variades perspectives socials i que han estat escrites pel seu autor al llarg de vint anys, amb tots els canvis vitals i literaris que això implica.

Tombar la mirada a la Barcelona actual

Completades les evocacions històriques, desplaça el seu punt de mira a la Barcelona actual, amb diverses aproximacions a la seva complexitat, als processos de transformació i a la varietat de la gent que s’hi mou. La primera novel·la dins d’aquestes coordenades és La bellesa del diable, publicada el maig del 2010, amb un drama passional entre dos personatges que es volen situar fora del sistema. Els amants volàtils, publicada el setembre 2011, torna a incidir en la ciutat moderna per mostrar un cert panorama de les relacions sentimentals en els temps líquids i enceta un nou espai literari al voltant de LaNau92, un edifici d’apartaments individuals situat a Horta, que tindrà continuïtat en altres projectes.

Una visió de Cerdanyola a dos temps

Amb Cerdanyola, espai 50/2000 (desembre 2011) recopila els 31 articles, publicats al TOT Cerdanyola entre l’abril del 2008 i el juliol del 2009, amb l’observació personal dels canvis urbanístics experimentats a Cerdanyola del Vallès durant el darrer mig segle. Són textos breus, il·lustrats amb fotografies antigues i actuals, que volen estimular la memòria individual i col·lectiva, i d’alguna manera, són complementaris a la recreació feta a través de l’espai imaginari de Vinyes de Savall.

La intensitat del gènere breu

igrau2Per si no n’estava prou convençut, la docència del conte literari l’acaba de convertir en un devot del gènere breu, i sent el retorn a la seva pràctica com una autèntica vocació. El setembre de 2013 publica el nou recull de narracions El dia de l’incident, amb tretze històries que fan certa la dita de “Allò que no passa en un any passa en un instant”. Un treball de síntesi que ja va fer amb els 50 relats de l’audiovisual Finestres amb història (2007), a partir de les imatges del fotògraf Jordi Navarro Fisas, i que recentment ha reprès amb més assiduïtat amb la publicació de la sèrie Biolits, “instants de vida passats per la literatura”, a la Revista Digital Núvol.

Revisitar la infància

El 2016 tanca un projecte que havia començat el 1995, en un moment de canvis professionals, quan es va proposar de fer memòria del món de la infància, concretament els seus records dels primers deu anys de vida a Cerdanyola del Vallès. El resultat és Primer paisatge, un conjunt de narracions amb aire de novel·la que repassen els escenaris, les figures i els moments més significatius viscuts, o almenys els que han tingut la capacitat de perviure dintre seu i que formen part del temps d’aprenentatge.

Participació en les Associacions

És membre del Centre Català del Pen Club, del qual en va ser tresorer (1999-2003), i també de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana des dels seus orígens.

Memoria i Lletres

arbre