Selecció de textos

La ciutat dels solitaris

Inici de “Memòria del germà gran” (pàg. 2 i 3 de l’original)

Divendres

Aquell matí de divendres Maurici Perera tornava de tot. Tornava de Formentera a Barcelona; de la caseta de pescadors d’Es Caló de Sant Agustí al seu apartament d’Horta. Tornava de nou dies d’aïllar-se del món per revisar l’última novel·la; la novel·la que pensava titular “L’estranger revoltat”, el seu particular homenatge a Camus. Tornava del mar obert, de la pedra rosegada, del vent a la cara; i sobretot, del silenci sense internet, sense mòbil. Era la setmana santa del 2010.

Llegir més

 

Primer paisatge

El pessebre quiet
Escriure, escriure, escriure… D’on ens ve l’aposta per les paraules? Què ens fa creure que seran bones companyes de viatge? El plaer estètic? Una assegurança contra les incerteses? El control del caos? Probablement, tot això i més, o res de tot això. No importa gaire esbrinar-ho, mentre per dins continuem sentint l’atracció que ens hi fa confiar.

Tanmateix, els pactes amb les paraules demanen constants revisions. No per dubtar del seu poder, sinó de l’ús que en fem, dels canvis en el sentit de l’escriptura al llarg del temps.

Ara penso en aquell nen que als deu anys va començar a escriure novel·les. Què sabia? Què buscava? D’on treia l’energia per ficar-se en una aventura tan temerària?

Sigui el que sigui és ben segur que tota aposta arrela en uns orígens, en una forma de percebre la realitat. Llegir més

Científics lletraferits

Gabriel Ruz torna
Si en Gabriel Ruz va tornar de Copacabana un dissabte a la tarda, el mateix matí del diumenge, amb l’excusa d’estirar les cames, ja caminava riu amunt per certificar amb els seus propis ulls que la planta de l’Omniplàstica estava tancada i ben tancada. Soledat i herbes salvatges al voltant del recinte. Des d’aleshores s’havia dedicat a llargs mesos d’oblit, però avui no s’ha volgut perdre l’ocasió d’entrar-hi. Llegir més

El dia de l’incident

Ella va dir no
Si aquell dia vaig carregar les culpes al Marcel, és perquè ho teníem tot parlat i més que parlat. D’ençà de la broma pesada del seu aniversari, un any abans, que l’havia avisat: «Quan em toqui a mi, no vull res de tot aquest enrenou, em sents?», i ell havia dit que d’acord, dona, és clar, amb aquella manera tan seva de torçar el cap que no te n’acabes de refiar. Llegir més

Els amants volàtils

Primer capítol
Mai no havia entès els que fugen de l’amor per no complicar-se la vida, però la nit que l’Adela Duran va baixar al meu apartament vaig començar a entrar en els seus motius. Llavors jo acabava d’enllestir la novel·la que m’havia absorbit els últims dos anys i em devia trobar amb les defenses baixes. D’altra banda, ella sabia que podia presentar-se sempre que volgués, amb moltes probabilitats de trobar-me, de tan engabiat que vivia. “No entenc que per escriure hagis de perdre el món de vista”, rondinava ella amb un disgust que era com una carícia. Llegir més

Altres fragments 

La bellesa del diable

Primer capítol
¿Quantes vides haurem de viure per saber que no ens estem enganyant? No demano certeses absolutes, ni que m’aclareixin si Déu existeix o és una invenció per tenir-nos quiets. Només reclamo, m’agradaria saber si el que capto pels sentits és de veritat, vull dir similar a com ho capten els altres, sense entrar en gaires matisos. O és que tots estem condemnats a viure amb simulacres de realitat, d’allò que algú o uns quants decideixen que és la realitat. Llegir més

Altres fragments 

El punt blanc de l’horitzó

Primer capítol
Can Benavent s’havia convertit en un lloc tan absorbent com inhòspit. El mateix silenci de cada nit; la dubtosa adaptació a les coses que t’has anat fent teves, a força de mirar-les, d’imaginar-te-les del dret i del revés. I en el fons, els ressons de la buidor, la certesa d’estar habitant una casa excessiva, tot sol en un espai calculat per a molta gent. Llegir més 

La maleta de l’escriptor

Els tractes amb les emocions
Convé escriure sota la influència de les emocions? És millor deixar-les refredar, ignorar-les o matar-les del tot? O potser cal guardar-les al calaix, mentre confiem que el pas del temps les faci bones per redactar les memòries?

No crec que hi hagi una única manera de treballar amb les emocions, una de les matèries bàsiques de la literatura, i alhora, una de les més delicades de tractar. Tanmateix, entre tanta diversitat de pràctiques, sobresurten un parell de grans opcions entre els escriptors: els que solen basar-se en la realitat viscuda, i els que prefereixen parlar del que veuen quan miren cap enfora, a través d’una finestra real o imaginària, i fabular-ho amb plena llibertat. Llegir més

Groc d’Índia

I – DESPRÉS DE LA PLUJA
La pluja l’havia ensopegat prop de Vinyes de Savall, just quan ja anava a sortir de l’autopista, però la Marina Benavent se la va prendre com una aigua necessària. Era el final de dos dies intensos i torbadors, quan et cal una bona dutxa que t’alliberi dels rastres que vols oblidar. Tenia ganes d’arribar a casa, en aquella tarda d’hivern, a punt de fer-se fosc, i tanmateix es va desorientar pels carrers del poble, el seu poble des de gairebé cinquanta anys. Fins que, sense saber com, va anar a parar a la carretera del bosc, prop del barri on vivia. Llavors s’hi havia parat, s’havia passejat pel bosc. Tan sols uns minuts, màgics. Llegir més

El balancí negre

Primer capítol
Li agradava mirar sense ser mirada. Potser era la revenja de qui s’ha sentit massa anys espiada pel públic, i també, el plaer d’un ritual que li venia de més antic. Gairebé de sempre, o, si calia posar-li època, des que havia après que cadascú fa més d’un paper a la vida, i ella s’embadalia amb la gent que no se sap observada. Si fa no fa, cap als volts dels cinc o sis anys, quan pujava els esglaons cap al mirador de Can Benavent i només obria la porta un dit, just per contemplar, assegudeta a l’escala, com el seu pare -a taula tan flegmàtic- s’encenia amb els pinzells a la mà i sobre la tela del davant armava una guerra de colors que vés a saber què volen dir. Llegir més

La vida escrita

Primer capítol
Agonitzava el segle quan els germans Daniel Cervera i Samuel Silva, contra tota advertència, van aventurar-se pel camí de la neu. Era primera hora de la tarda i, lentament, van anar remuntant la vall que els seus presumptes pares havien hagut d’abandonar molts anys abans sota l’amenaça de l’àguila. Llegir més

Els colors de l’aigua

Capítol 0
Quan l’Horacio Valdevieja va comentar, aquell que passeja amb ulls de nàufrag és Dalí, en Pau Benavent es va dedicar a espiar-lo amb la rara fascinació que a vegades ens provoquen les follies diferents de la nostra. Hauria volgut copsar d’una manera definitiva allò que fa possible un geni, però les intrigues de l’Horacio li destorbaven qualsevol inici de claror. Aquella dona amb aires de princesa russa defenestrada és la que li ha cedit l’Éluard, li continuava murmurant l’espanyol, mentre, per l’altre costat, Renée, bulliciosa, no deixava de sospirar, ah, mon petit Paul, t’hi has de fixar bé, en aquesta gent, aviat arribarà la teva hora i has de fer un paper immillorable, immillorable. I els dits de la dona s’entretenien a afinar-li les puntes del bigotet i a resseguir-li l’estirament de les galtes, i si l’endevinava massa absent o amb el neguit retratat a la nou del coll, ella s’enriolava amb coqueteria de saló i li recordava que no has de témer pas res, jo sóc al teu costat, mon chéri. Llegir més

arbre